CONSPECTUS LATINUS
Praefatium Fitxes de teoria gramatical Graelles de morfologia Llengua, cultura, civilització Exercicis i textos Miscel·lània
Fitxes de teoria gramatical
Oracions. Generalitats Complexitat sintàctica: un exemple L'ús del neutre plural dels adjectius L'oració passiva Usos sintàctics de l'infinitiu Gerundi i gerundiu Valors dels casos Verbs compostos Els radicals verbals: el trànsit a les nostres llengües Sintaxi del participi de present i de passat El participi absolut Els participis deponents El supí Sinopsi dels règims verbals La subordinació sustantiva Oracions interrogatives Oracions adverbials temporals Subordinades adverbials. Sinopsi.
L’ORACIÓ

L’ORACIÓ. GENERALITATS

Les oracions són de fet afirmacions, preguntes, ordres, precs, exclamacions. Una declarativa, una interrogativa etc.

1. Subjecte i predicat. Predicatius.

Tota oració conté subjecte i predicat. El subjecte pot adoptar diverses formes:

Un nom o un pronom:
Tribunus vocavit populum, el tribú convocà el poble
Hoc falsum erat, açò era fals

O un grup de paraules fent de sustantiu
Delere civitatem crudele videbatur , destruir la ciutat semblava cruel

El predicat pot ser un verb:
Canis currit, el ca corre.

o el verb SUM, com a còpula entre subjecte i un sustantiu o un adjectiu (un atribut o predicat nominal) :

Claudius consul fuerat, Claudi havia estat cònsol.
Portae altae sunt, Les portes eren altes.

Al costat de SUM, altres verbs funcionen com a copulatius, sota diversos noms (pseudocopulatius, quasicopulatius):

FIERI, MANERE, NASCI, EXSISTERE, VIDERI, APPELLARI, NOMINARI, VOCARI, CREARI, EXISTIMARI, HABERI, IUDICARI, PUTARI, DUCI, INVENIRI, REPERIRI.(vid. usos sintàctics de l'infinitiu, 4.)

a.Milites perterriti manserunt, els soldats van romandre aterrits.
b.Marius dux bonus putabatur, Màrius era considerat un bon comandant.
c.Maximus apellabatur cunctator, Màxim era conegut com el vacil.lant.
d.Pugna videtur imminens, la batalla sembla inevitable.

En aquests casos solem parlar d’un predicatiu, en comptes d’un atribut. Un predicatiu  sovint és una segona predicació, una predicació secundària, que, en el cas d’adjectius expressen qualitats no permanents:

Na Júlia va entrar (SUB + V)
Na Júlia va entrar contenta (SUB + V + PREDICATIU)

Hannibal princeps in proelio ibat, ultimus excedebat, Hannibal entrava en combat el primer, i en sortia el darrer.

seria possible una acumulació de predicatius:
Hannibal iuvenis unus laetus primus in proelium ibat, Hannibal de jove era l’unic i el primer que entrava en combat.

 o participis predicatius:

Lucius Petrodius aquilifer pro castris fortissime pugnans occiditur, El portaestendard Luci Petrodi cau mort lluitant durament davant el campament.

En tots aquests exemples, el nominatiu és el cas del subjecte, de l’atribut i també del predicatiu, sempre que ho sigui del subjecte.

sum copulatiu

sum locatiu

altres copulatius

Filius tribunus fuerat
Catilina nobilis erat

Canis erat in horto
Erat hora quarta

Cicero appellabatur pater patriae
Consul videbatur volubilis


2. Verbs transitius i intransitius

Un verb transitiu completa el seu significat amb un complement necessari:

Romulus Romam condiderat, Ròmul havia fundat Roma.
Filius patrem occiderat, el fill havia assassinat el pare.
on
*Filius occiderat, * El fill havia assassinat..., no seria gramatical, resta incomplet.

Açò no ocorre amb els intransitius:
Sol lucet, el sol lluu.
Pater dormit, el pare dorm.

Tanmateix, transitiu/intransitiu sovint formen una gradació. El verb ‘morir’ és sempre instransitiu, i ‘fer’ és sempre transitiu.

Pater arabat, el pare llaurava.

és gramatical, tot i sense complement: tots entenem que llaurava els camps, una tanca, un hort..., tret que un poeta escrigués que “llaurava el teu cos”, però açò és una altra història, que té el seu propi encís.

3. Complement directe.

En acusatiu, és el més freqüent en els verbs transitius. Tanmateix, en el cas d’un únic complement alguns verbs poden regir altres casos: datiu, ablatiu, genitiu.

homini servio, (dat.)
hominis misereor,(gen.)
Utitur Cicero bona valetudine, (abl.)

Alguns verbs poden regir dos acusatius:
Orator docebat pueros graecas disciplinas, l’orador ensenyava als al.lots doctrines gregues.

El predicatiu que més amunt acompanyava el subjecte (1, a,b,c,d) també pot acompanyar el complement directe, i, per tant, novament trobam dos acusatius:
Senatus Pompeium putabat optimum ducem, El senat considerava a Pompeu el millor comandant.

A un altre lloc tractam les oracions en funció de complement directe (vid. sinopsi dels règims verbals, sintaxi de l’infinitiu)

4. Complement indirecte, complement de nom, circumstancial,...

Altres complements no necessaris formen part de les oracions (complements també anomenats no nuclears, satèl.lits, perifèrics,...): dèiem que sol lucet, el sol lluu, ja és una oració completa, però podria admetre molts complements no necessaris gramaticalment:

A primera hora del matí el sol d’estiu lluu intensament per tota la plaça.

Així, tenim complements:

1.Dins l’òrbita dels sintagmes nominals: El complement de nom, en cas genitiu:

2.Dins l’òrbita del predicat verbal: el complement directe (acusatiu),

complement indirecte (en cas datiu).

3.Dins l’òrbita d’un sintagma, o de tota l’oració:commplements circumstancials (adjunts, disjunts, etc..), essencialment l’ablatiu, però també l’acusatiu, un i altre amb o sense preposició.