CONSPECTUS LATINUS
Praefatium Fitxes de teoria gramatical Graelles de morfologia Llengua, cultura, civilització Exercicis i textos Miscel·lània
Fitxes de teoria gramatical
Oracions. Generalitats Complexitat sintàctica: un exemple L'ús del neutre plural dels adjectius L'oració passiva Usos sintàctics de l'infinitiu Gerundi i gerundiu Valors dels casos Verbs compostos Els radicals verbals: el trànsit a les nostres llengües Sintaxi del participi de present i de passat El participi absolut Els participis deponents El supí Sinopsi dels règims verbals La subordinació sustantiva Oracions interrogatives Oracions adverbials temporals Subordinades adverbials. Sinopsi.
SINTAXI DE L’INFINITIU

SINTAXI DE L’INFINITIU

RESUM

1. Infinitiu subjecte

ERRARE HUMANUM EST

2. Infinitiu complement directe

MILITES PUGNARE VOLEBANT

3. Acusatiu+ infinitiu

SCIO FRATREM ADVENISSE

4. Nominatiu+infinitiu

GALLI DICEBANTUR APPROPINQUARE

Com ocorre en les nostres llengües, l’infinitiu pot fer diverses funcions.

1.Infinitiu subjecte.

Caminar és saludable.
Arribar puntual serà important.
Resistir és vèncer.

Pugnare mos civitatis erat, lluitar era costum de la ciutat.
Tempori cedere semper sapientis fuit habitum, sempre s’ha cregut digne d’un savi adaptar-se al temps.
Errare humanum est, equivocar-se és humà.

com es veu en el darrer exemple, en oracions copulatives amb SUM, l’atribut-adjectiu és neutre, en concordància amb l’infinitiu. Poc freqüent és trobar l’infinitiu passat (-isse) en posició de subjecte:

Tacuisse numquam me paenitet, mai no em penedesc d’haver callat.

En aquest casos, el grec feia ús de l’article neutre per marcar la substantivació de l’infinitiu.

Trobam aquesta construcció amb expressions com: NECESSE EST, OPUS EST, MOS EST,DECET,OPORTET,LICET, LIBET,PLACET, PRAESTAT, INTEREST, REFERT, EXPEDIT, IUVAT, PAENITET, PUDET,...

2. Infinitiu-CD

Determinats verbs governen quasi sempre un infinitiu complement directe, en uns casos de forma exclusiva, i  en altres compartint altres comportaments sintàctics:

Els alumnes volien sortir de classe.
Les autoritats no podien rebutjar la proposta.
El meu avi acostumava a aixecar-se a la matinada.

Non possunt discedere, no poden retirar-se.
Milites pugnare volebant, els soldats volien lluitar.

Trobam l’infinitiu-CD amb verbs com: VELLE, NOLLE, MALLE, CONARI, CUPERE, VERERI, CUNCTARI, AUDERE, MATURARE, PROPERARE, STUDERE, INCIPERE, INSTITUERE, PERGERE, POSSE, SCIRE, NESCIRE, DESINERE, DEBERE, CONSUEVISSE, SOLERE,...

3. Acusatiu+infinitiu

Es una construcció típicament clàssica i molt freqüent en llatí i grec, on una oració (en el lloc d’un sustantiu) fa funcions de complement directe; coneixem aquesta construcció subordinada com a completiva d’infinitiu: el subjecte de la completiva va en acusatiu, i el verb en infinitiu, que sense tenir marca personal, manté el temps present-passat-futur. En la traducció la completiva apareix com una subordinada amb ‘que’:

Oració independent

Verb+ completiva

Portae erant clausae, 

Les portes estaven tancades

Dicebant portas esse clausas,

Deien que les portes estaven tancades.

Princeps gallorum pacem petit,

El cabdill gal demana la pau.

Nuntiaverunt principem gallorum pacem petere,

Van dir que el cabdill gal demanava la pau.

Tu advenisti, 

Tu has arribat.

Scio te advenisse,

Sé que tu has arribat.

Haec dices,

Diràs aquestes coses.

Scio te haec dicturum esse,

Sé que diràs aquestes coses.

Vici delentur,

Els poblats són destruïts.

Videmus vicos deleri,

Veim que els poblats són destruïts.

Amb alguns verbs de percepció, el llatí podia utilitzar un participi de present:
Video te scribentem, veig que escrius (= et veig escrivint), es tracta d’una construcció molt freqüent en grec i amb un llistat molt més ampli de verbs.

La completiva d’infinitiu, com a tal, és estranya a la nostra llengua, però no a l’anglès:

I want her to come, vull que ella vengui.
I’d like them not to do it, m’agradaria que ells no ho fessin.

Quan Bernat Metge escriu:
Pensen los hòmens les ànimes esser immortals

fa un calc del llatí, per contaminació culta, quan ja no era d´ús al s. XIV.

3.1. Ús temporal de l’infinitiu.

Quan el temps de l’oració principal són simultanis, el llatí utilitza l’infinitiu present:

Dico te optimum esse poetam, dic que tu ets el més gran poeta,
Dicebam te optimum esse poetam, deia que tu eres el més gran poeta

altrement dit, l’infinitiu passat indica sempre que la subordinada és anterior:

Dico exercitum servorum discessisse, dic que l’exèrcit d’esclaus s’ha retirat
Dicebam exercitum servorum discessisse, deia que l’exèrcit d’esclaus s’havia retirat.

3.2. El pronom se/sese correferent:

Quan el subjecte de la completiva en tercera persona és el mateix de la principal, el llatí fa ús de se/sese:

Pompeius dicit se vicisse, Pompeu diu que (ell) ha vençut
Pompeius dicit eum/eos vicisse, Pompeu diu que ell/ells ha(n) vençut.
Putat se recte fecisse, creu que (ell) ha obrat bé.
Putat eum recte fecisse, creu que ell ha obrat bé.

3.3.

La llista de verbs que governen completives d’infinitiu ha estat classificada de moltes maneres, vet-ne aquí uns quants:

verba dicendi

verba sentiendi

verba affectus

DICERE, AFFIRMARE, RESPONDERE, NEGARE, PERSUADERE, CONFITERI, IURARE, MINARI, NARRARE, NUNTIARE, CERTIOREM FACERE, SCRIBERE, TRADERE, FAMA EST, FERUNT, DUCUNT, DICITUR, POLLICERI, PROMITTERE...

SENTIRE, AUDIRE, VIDERE, ARBITRARI, CREDERE, EXISTIMARE, PUTARE, SCIRE, NESCIRE, IGNORARE, MEMINISSE, OBLIVISCI, ANIMADVERTERE, COGNOSCERE, SUSPICARI, SPERARE,...

GAUDERE, LAETARI, GLORIARI, MIRARI, DOLERE, QUERI, INDIGNARI,CUPERE, VELLE, NOLLE, MALLE,...

El verb iubere (ordenar) es construeix en passiva quan no s’indica a qui es dona les ordres:

Caesar iubet milites pontem rescindere, Cèsar ordena als soldats destruir el pont.
Caesar iubet pontem rescindi, Cèsar odena destruir el pont (lit. que el pont sigui destruït).

4. Nominatiu+ infinitiu (oració personal d’inifnitiu).

També el grec tenia aquesta construcció, habitual en oracions governades per un verb impersonal, és a dir, quan el lloc de subjecte està buit i és ocupat pel subjecte de la subordinada.

Dicitur romanos adesse, diuen que els romans ja hi són.
Romani dicuntur adesse, * els romans són dits esser-hi.

El nostre ús del verb ‘semblar’ recorda aquesta construcció:

Sembla que estàs contenta/ Sembles estar contenta
Videtur te esse laetam/tu videris esse laetam

i també:

Resulta que ell és el director/ ell resulta ser el director.

Aquesta construcció era freqüent amb verbs com: VIDEOR, DICOR, IUBEOR, PROHIBEOR, EXISTIMOR, IUDICOR, TRADOR,...

En un curiós paral·lelisme, l’anglès té aquesta construcció, molt freqüent en la premsa:

Five soldiers are reported to have been killed.

(* They report that five soldiers have been killed).

Howard Dean is said to be the best candidate.

Noam Chomsky is thought to be writing a controversial book.

5. (La no existència de l’infinitiu) complement de nom.

A diferència del grec, el llatí no emprava l’infinitiu complementant un sustantiu o un adjectiu, per dir, per exemple:

agradable de sentir
expert en parlar

el gerundi-gerundiu acomplia en llatí aquesta funció.