Avui era el dia de les Proves Cangur i n’hi ha que de bon matí se n’han recordat. Al Santa Coloma, per açò de la vaga del professorat, serà un altre dia, però al Quadrado no hi ha hagut canvi de data i hi ha alumnes que hauran d’esperar a la pròxima edició per poder-hi tornar a participar. Ai, la xapa!

Mentre uns pensaven en les Proves Cangur, altres ja havien assumit que avui el repte no era de càlcul, sinó de cames. Abans de la presentació de la ruta, tothom sabia que la d’avui, la de les ermites, la religiosa, és una de les rutes amb més pujades i baixades del Velobici. És la trencacames.

En haver descobert els quilòmetres de pujada, els quilòmetres de davallada, les ermites que visitaríem i la previsió meteorològica ha estat el moment de revisar de nou les velos. A n’Ignasi i a en Pere, però, no hi ha cap ennuvolat que els faci por i, una altra vegada, amb tota la roba d’abrigar que teníem, hem enfilat el camí cap a l’ermita i el castell de Farners. Primera aturada.

Ha estat un tram en ascensió constant i molt prest ens hem hagut de llevar roba, però els vostres fills i les vostres filles han pujat prou bé, tot i el cansament acumulat d’ahir, ja que el Subirà no va ser fàcil. A l’ermita, i amb un bon solet fent-nos companyia qualque estona, hem fet una aturada ben agradable. Reposada breu, pujada a peu fins al castell, enèsima foto de grup, drama perquè no era l’hora de berenar i partida cap al segon objectiu, el monestir de Sant Pere Cercada.

El segon tram de la ruta d’avui ha estat més dinàmic, amb pendents constants amunt i avall enmig d’un bosc que feia olor de conte i que ens feia dubtar si érem en el de na Caputxeta Vermella o en el dels tres porquets. En aquesta ruta hi ha qui ha lluït, i molt!, la seva destresa amb la velo i hi ha qui ha après a manejar el canvi de marxes. Quin remei! Aaaaaai, el canvi de marxes!

Al monestir, quan hem tret els cocs de formatge que ahir no ens vam acabar, i les Príncipe!, semblava que no havien duit berenar de casa! La fila ha estat llarga. N’hi ha que han provat de passar dues vegades per aconseguir dues galetes, però la memòria fotogràfica de les profes que les repartien ha eliminat l’opció de repetir. Llàstima.

Amb les panxes més o manco plenes, hem entrat a l’església, ens hem assegut als bancs que hi havia i hem escoltat la lliçó magistral sobre l’important valor social de les ermites de l’època romànica que ens ha fet en Jordi, un dels professors jubilats del Santa Coloma.

I després de tot açò, amb les piles ben carregades, hem enfilat el camí cap a l’ermita d’Argimon, una de les dues pujades mítiques del Velobici. Paraules majors. Una pujada d’aquelles que fan replantejar decisions vitals, però, una vegada més, hem fet el cim. Açò sí, cadascú al seu ritme. Ha estat moment de superació de reptes, de rialles, d’aventures, d’avaries, de petits accidents, d’eufòria i d’actualització del disc dur del “romancero” de 3r d’ESO!

Entre aturada i aturada, i mentre vogàvem, s’han començat a destapar els romanços del Velobici, una tradició que no ha fallat en cap edició d’aquest projecte d’intercanvi. Cupido ha passat llista i sembla que aquest mes de març no dona l’abast. Mooltes confidències, rialles i qualque galta vermella carregada de vergonya han estat el complement perfecte per fer més àgil la pujada del tercer cim de la jornada. Ens ho hem passat molt bé pujant cap al regne del cel! Perquè avui, ves per on, de sants ha anat la cosa i hem trobat totes les ermites (la de Farners, la de Sant Pere Cercada i la d’Argimon) dalt de tot de les muntanyes que havíem vist d’enfora de bon matí!

Una vegada hem estat dalt d’Argimon, no entenien com era que havíem de pujar més amunt encara per dinar, però en veure que les capses amb els dinars dels profes ascendien escales amunt, s’han acabat les queixes. Llàstima que poliscava! Llàstima que el sol no ens ha acompanyat ni un segon perquè a la terrassa de dalt no hi han pogut fer el xubec que cada any ens dibuixa somriures d’orella a orella. Feia mooolt de fred!

Amb una altra col·lecció de fotos i de selfies a les càmeres i als mòbils dels profes, hem enfilat de nou el camí cap al Santa Coloma. Aquesta vegada no hi ha hagut gaires entrebancs i els al·lots i les al·lotes han baixat amb crits d’alegria i cames que, curiosament, ja no recordaven res de les pujades del matí. Memòria selectiva ciclista. Quantes vegades haurem pujat i davallat Sant Pere de Ruma avui? ーha estat la gran pregunta. No ho sabem.

Demà serà un dia d’emocions. Un tros del camí del matí el coneixen. El del capvespre serà una altra història.

Salut i velo!