| Cal situar-se en la història de les civilitzacions. La civilització romana és un graó més en un procés que s'inicia a l'extrem orient del Mediterrani: Mesopotàmia (sumeris, acadis...), Egipte, Pèrsia, Grècia...la civilització avança d'Est a Oest en una contaminació i recreació contínua, els grecs són hereus dels egipcis, i els romans ho són dels grecs. Quan Roma està als seus inicis com a ciutat, bona part de les Ciutat-Estat gregues estan en crisi cap a la decadència. Hi ha, doncs, unes escales de temps cultural en les civilitzacions antigues, des del 3000 aC fins al s. V dC, la caiguda de l'Imperi romà i el procés cap el que coneixem com a Edat Mitjana. |
LES HISTÒRIES DE ROMA
ELS ORIGENS I LA MONARQUIA (753-509 aC)
En època històrica Itàlia se'ns presenta com un mosaic de pobles, alguns d'ells indoeuropeus, i entre aquests podríem parlar d'uns llatins primitius, que entraren dins la península probablement des de l'Est. El Laci, la regió central, estava habitada des de començaments de segon mil.leni. En aquesta regió naixerà la ciutat de Roma. En el seu orgien els romans eren un poble agricultor, la majoria conreaven petites extensions de terreny i respectaven profundament la propietat privada. La tradició conta que des de la fundació de la ciutat el 753 aC fins al 509 aC. fou governada per reis.
Roma no és distinta d'altres civilitzacions que en arribar a l'esplendor reinventen el seu passat, com si tinguessin vergonya d'uns orígens obscurs i humils. L'historiador Titus Livi és el gran difusor d'unes llegendes sobre els orígens, la llegenda de Ròmul i Rem (753 aC), uns fundadors de nissaga divina. L'Eneida de Virgili, deu mil versos per glorificar el passat, completarà el quadre. Moltes literatures universals comencen amb l'èpica, amb la magnificació del passat, gestes, herois, victòries...
Tot comença amb la història de Grècia, la destrucció de Troia i la fuita del troià Eneas, que després d'una llarga odissea desembarcà a Itàlia i es casà amb Lavínia la fill del rei local. Després d'algunes generacions, un descendent d'Eneas, Numitor, regnà a la ciutat d'Alba Longa, però fou destronat per un germà ambiciós, Amuli. Rea Sílvia, filla del rei destronat, es feu vestal, que l'obligava a observar la virginitat. No obstant, Reà Sílvia donà a llum dos fills bessons, el pare dels quals era Mart. El rei ordenà llançar-los al Tíber just acabats de néixer, però el corrent del riu els deixà a la vorera, al peu d'una figuera, i aquí una llobà els alletà i crià. Faust, un pastor, els reollí í els donà el nom de Ròmul i Rem. En fer-se grans els bessons van conèixer el secret del seu naixement, destronaren el rei usurpador i retornaren el tron a l'avi, el qual els permeté de fundar una ciutat. Mentre celebraven el ritual de fer un solc voltant la nova ciutat, els dos germans s'enemistaren i Ròmul matà Rem.
Però més enllà de l'èpica el quadre no és del tot clar: Ròmul promulgà lleis per als pastors i creà un senat de 100 membres. Féu la pau amb els sabins, dividí la població en trenta unitats (cúries). De fet, poc després s'instal.là un poder que la història coneix com a monàrquic, regit majoritàriament pels etruscs , els vesins del Nord; els etruscs són una cultura important, però la seva escriptura no ha estat del tot desxifrada.
En aquests anys, Roma va ocupant els diversos turons i s'inicien les primeres obres públiques. L'escriptura arriba a Roma des de Grècia filtrada pels etruscs (>>>). Es poc el que sabem sobre l'organització política, però sí que ja apareix la divisió social entre una classe privilegiada i no privilegiada (patricis i plebeus); la desigualtat no ha existit sempre, però explicar el seu origen no és tan fàcil.. També en aquesta època neix la Roma esclavista, quin és l'origen dels esclaus? pobles conquerits? immigrants?
L A R E P U B L I C A O U N A C E R T A D E M O C R A C I A (509-14 dC)
El canvi a un règim democràtic, la instauració de la República també se'ns apareix voltada de llegendes, la de Tarquini i Lucrècia, un drama de sang ,ara la data és el 509 aC. L'ofensa a la virtut d'una dona com a causa de rebel×lió contra el tirà és un tema típic de la literatura universal.
En el temps en què els romans assetjaven la ciutat d'Ardea, els fills del rei estaven a un convit amb Col.latí. En venir la conversa sobre les dones, i mentre tothom elogiava la pròpia, Col.latí proposà d'anar a cada casa a veure què feien les seves dones, pugen dalt cavall i en poques hores són tots a Roma. Mentres algunes esposes celebraven sopars, l'esposa de Col.latí, Lucrècia, tota virtuosa, fou trobada mentre filava llana amb les seves serventes. Lucrècia, doncs, guanyà la partida, però la seva senzillesa i bellesa encengueren el cor de Sext Tarquini. Dies després, el rei, de visita a casa de Lucrècia, després de sopar i entrada la nit, forçà Lucrècia amb amenaces. A l'endemà, Lucrècia, després de contar a Col.latí tot el que havia succeït, tragué un punyal i s'atravessà el cor. Aleshores els parents i amics, amb Brutus al front, dugueren el cos de Lucrècia a la plaça i cridaren al poble a la rebel×lió contra els Tarquins.
Roma segueix essent una ciutat amenaçada, i ja ben prest apareixen els conflictes interiors que atravessen tota la història tota de la República:
- La igualtat de drets entre patricis i plebeus, entre rics i pobres.
- Els conflictes per la propietat de la terra.
i ja cap al final
- Les lluites dins la pròpia oligarquia dominant.
Els patricis havien aconseguit reservar-se els drets polítics, només ells podien ser elegits, però el 494 aC els plebeus amenacen amb la secessió, anar-se'n i fundar una nova ciutat (secessio plebis), aleshores aconsegueixen una mena d'Estat dins l'Estat: una assemblea pròpia (concilium plebis) i un càrrec públic per a un candidat plebeu, el tribú del poble (tribunus plebis).
El 451 Roma, un Estat en fase de formació, redacta el primer gran cos de lleis, La LLei de les XII Taules; es tracta bàsicament de problemes de la vida corrent, dret civil: dret de propietat, els poders del pare de família, els deutes, les societats...és una llei dura que consagra la llei del Talió, que prohibeix el matrimoni entre patricis i plebeus.
Paral.lelament es van definint els càrrecs rectors del govern (>>>): CONSOLS,(presidents amb poder civil i militar), PRETORS (jutges),EDILS (administradors i regidors de la ciutat)...QÜESTORS (administratius civils i intendents de l'exèrcit) els CENSORS (un càrrec amb molt de prestigi, que vetla pel mos maiorum, la tradició i, sobretot, el cens de senadors) i, de forma extraordinària, el DICTADOR per a casos d''emergència. Roma organitza un règim de democràcia que es fa enfora dels nivells que havia aconseguit la democràcia atenesa: mai va existir a Roma la democràcia directa, ni un home un vot. A més, l'autèntic govern és el SENAT, que no està sotmès a eleccions.
El 367 aC. les lleis Liciniae-Sextiae frenen les pretensions oligàrquiques dels patricis: es limita l'extensió de les propietats i, sobretot, s'obliga que la presidència la república estigui a mans d'un cònsol patrici i d'un de plebeu. Més tard, en la censura d'Api Claudi el Cec, els pebleus obtenen nous drets.
L' e x p a n s i ó t e r r i t o r i a l fou espectacular. L'imperi romà tenia un caràcter urbà, una gran metròpoli d'un milió d'habitants! que connectava tot el mediterrani amb una gran xarxa de carreteres. Es probable que fins al s. XIX cap altra ciutat tingués una tal densitat de població. L'altra gran via comercial és el mediterrani, convertit en una gran via de trànsit. L'expansió té distintes etapes:
1. I t à l i a.
Fins a 265 aC Roma duu a terme campanyes contra les ciutats situades als apenins, contra les ciutats etrusques, contra les ciutats meridionals, i alhora conté les tribus gales i cèltiques que amenacen el Nord.
2. S u d i e s t.
La presència dels cartaginesos a Sicília, Còrcega i Sardenya era una amenaça a l'hegemonia romana, i la rivalitat es resol en un enfrontament en tres llargues guerres. Els cartaginesos (poenus, en llatí, púnic) eren un poble originari de Fenícia (l'actual costa d'Israel i Líban) que havien colonitzat d'antic una part del nordàfrica, eren un poble mariner, els romans, per contra, eren un poble de pastors amb escassa experiència marinera.
* 1ª Guerra Púnica (264-241) que acaba amb el domini de Sicília, Còrcega i Sardenya.
* 2ª Guerra Púnica (218-201), aquí el gran protagonista és Anibal, que atravessant els Pirineus i els Alps amenaça amb caure sobre Roma, després d'algunes desfetes romanes en territori italià, els cartaginesos són vençuts en el seu propi territori. Per part de Roma els protagonisme es dels Escipions. Durant aquesta guerra els romans desembarquen a Empúries (Girona), una antiga fundació grega i s'inicia una romanització que resultarà llarga.
* 3ª Guerra Púnica, que acaba amb la derrota definitiva de Cartago (Tunísia) que passa a província romana el 146 aC. Las ciutat és arrasada cedint a les pressions del sector més dur i militarista de l'oligarquia. Conten que M. Porci Cató, durant anys, sempre que intervenia al Senat, tant se val quina fos la qüestió de debat, acabava dient: Ceterum, censeo Carthaginem delendam, " I parlant d'una altra cosa, crec que hem de destruir Cartago", i així va ser. En aquest moment Roma dominarà tot el mediterrani occidental, tot i que el domini total d'Hispània (>>>) serà encara més llarg i difícil i no es completarà fins a l'època de l'emperador August. Les Balears són ocupades el 123 aC. (>>>).
3. O r i e n t
El mediterrrani oriental és hereu dels regnes hel.lenístics sorgits després de la mort d'Alexandre Magne, és un món molt dispers i escassament estructurat, unit tanmateix per la llengua grega; tres regnes n'havien sorgit, Egipte, Síria i Macedònia. En aquesta època existeixen a orient ciutats importants: Efès, Alexandria, Atenes, Corint...de fet, les províncies orientals, malgrat el saqueig i la devastació, continuava posseint bona part de la riquesa, l'or, les iniciatives comercials, la prosperitat urbana i les grans ciutats, l'occident semblava un Tercer Món colonitzat des de LLevant. La civilització, com sabem, avança EST > OEST: Mesopotàmia, Egipte, Grècia...(i SUD > NORD).
Roma estableix diversos protectorats sobre ciutats gregues, i el 146 Atenes es converteix en província romana. Macedònia esdevé província, mentre el rei de Pèrgam deixa el seu regne en herència a Roma, convertida en la província d'Asia. Comença aleshores la "conquesta" cultural de Grècia, i és en aquest moment en què apareix el mot humanitas. Horaci, més de cent anys després, resumirà aquesta influència en la frase:
Graecia capta ferum victorem cepit, et artes intulit agresti Latio
( Grècia, vençuda, vençé el guanyador i portà les arts a una Roma rústega),
la influència de la cultura grega, l'art, l'arquitectura, la filosofia, la gramàtica, l'alta cultura (>>>), es farà cada cop més present en els ambients de conservadors il×lustrats i elitistes de Roma, i no sense conflictes. Cató, que esmentàvem més amunt, encapçalava la resistència a la cultura grega que considerava massa refinada. Roma exporta Dret i importa Esperit.
I més enllà d'aquest orient proper els Perses, l'únic poder que Roma reconeixerà sempre com un Imperi, la segona gran potència després de Roma, i davant la qual sofrirà no poques derrotes.
I n i c i s d e d i s g r e g a c i ó: e l s s e n y o r s d e l a g u e r r a
En poc temps Roma havia passat de dominar a Itàlia a governar bona part del mediterrani , és a dir,'enmig de la terra', el centre del món, perquè les altres grans civilitzacions no existeixen per a Roma, ni Xina, massa lluny, ni les cultures americanes, encara per descobrir. Roma era poderosa militarment i ho era en l'art de fer lleis, de governar els ciutadans, i també els pobles sotmesos, açò és el Dret! mestra en establir pactes, aliances, colònies i confederacions d'aliats, però els conflictes socials s'aguditzaven, perquè aquí el Dret era injust! la propietat de la terra dels territoris italians i dels nous territoris conquerits havia creat una oligarquia poderosa de terratinents, de grans latifundistes; el camp s'havia despoblat com a resultat de llargues guerres que mantenia ocupats els pagesos, mentre la ciutat de Roma s'anava convertint en una ciutat massificada amb un alt nivell de consum; aleshores, la massa d'esclaus necessària augmenta, mentre acreix el poder polític dels qui els poden comprar. El govern és cada vegada més el govern de la minoria senatorial, la nobilitas.
La c r i s i f i n a l
La guerra té distints escenaris: Itàlia, Hispània (Ilerda, LLeida), on sotmet els generals de Pompeu; de retorn a Roma és elegit dictator; tot seguit venç a Farsàlia (Tessàlia), Pompeu fuig cap a Egipte on és assassinat, aquí Cèsar s'entreté amb Cleopatra VII. Els seguidors de Pompeu presenten encara batalla a la província d'Africa i novament a Hispània, la batalla final, març del 45 aC.
Tornat a Roma es produiren grans canvis: reformar la legislació del Senat, el calendari, l'administració de províncies, obres públiques, jocs...La popularitat de Cèsar li permeté un comportament magànim d'una banda i dictatorial de l'altra, no sabem quins eren els seus projectes polítics a llarg abast, el seu programa, però sí que en poc temps violentà la constitució tot acumulant càrrecs, comandaments i honors quasi divins. Un any després, Idus de Març del 44 (>>>), moria assassinat víctima d'una conspiració de senadors i cavallers.
U n a s e g o n a g u e r r a c i v i l
Ara l'enfrontament és entre Marc Antoni,(Marcus Antonius) cònsol aleshores, i Octavi (Caius Octavius)hereu testamentari de Cèsar, fill d'una neboda, i absent en el moment de l'assassinat. Des de Roma Ciceró organitza una facció senatorial contra Antoni, però en tornar Octavi, l'hereu pren el poder per la força. El 43 aC Antoni, Lèpid i Octavi signen un pacte (conegut com a segon triunvirat, el primer seria el Pompeu-Cèsar-Crassus), i partir d'ara els seus adversaris són els assassins de Cèsar, que representen boirosament l'esperit republicà i constitucional; com a conseqüència de l'acord, Ciceró entrà a la llista de proscrits, i l'any 43, mentre fugia d'una vil.la és sorprès per un escamot i un centurió li tallà el cap.
Durant un temps Octavi governà a Occident i Antoni a Orient, però el 33 aC es rompen els acords, recomencen les hostilitats que es resolen amb la victòria d'Octavi a la batalla naval d'Acci, el 31 aC, Antoni i Cleopatra es suïciden. Comença el Principat amb Caius Iulius Caesar Octavianus, més conegut com August. Per a Suetoni, historiador romà del s II, el primer emperador és Juli Cèsar.
L' I M P E R I O EL PODER PERSONAL
Després de dues generacions de guerres i ruïna el govern d'August (fins el 14 dC) és una època de pau en la qual, tanmateix, es consuma el canvi cap a un poder personal que coneixem com a Principat o Imperi; el canvi es produí lentament, però la constitució republicana sofrí una autèntica revolució silenciosa, no hi hagué ruptura, sinó transició legal. Es reforma l'administració, es projecta un gran canvi en obres públiques, es rellança la religió romana front a les religions orientals amb intents de de retornar a una moralitat més estricta, s'enforteixen les fronteres i es pacifiquen moltes àrees de l'Orient, també Hispània. La més important és ara la frontera Nord, la Germània, amb la incorporació Mèsia, Panònia, Nòrica. L'exèrcit és profundament reformat i es consolida la Guàrdia Pretoriana com a cos d'èlit.
La història, en particular la novel.la i el cinema, ha insistit a presentar una imatge d'emperadors una mica folls (Peter Ustinov fent de Neró, a la pel.lícula Quo Vadis?), personatges arbitraris, brutals i sanguinaris. De fet, però, es tracta d'una imatge parcialment interessada, la d'una Roma pagana en conflicte amb una religió oriental que comença a triumfar, el cristianisme. Es possible trobar la Roma decadent que té com a expressió uns emperadors obscens i dèspotes, però també existí l'emperador-filòsof, l'home que cerca la pau, cultivat i tolerant (Alec Guinness fent de Marc Aureli a la pel.lícula La caída del Imperio Romano).
August s'havia emparentat amb la família Clàudia, i de la seva mort (el 14) i fins el 68 governa a Roma la diguem-ne primera dinastia, els Juli-Claudi, amb Tiberi, Cal.lígula, Claudi i Neró, i després una segona, els Flavis, que arriben al 96 dC, deu emperadors en seixanta anys, pocs dels quals moriren al llit!, emperadors destituïts o imposats pels pretorians o per l'exèrcit. Per contra, el s. II serà un segle de grans emperadors, el segle de Trajà, Adrià, Marc Aureli...Amb Trajà (117 dC) l'imperi assoleix la seva màxima expansió territorial amb la província de Dàcia (Rumania), a partir d'aleshores Roma tindrà prou feines a fortificar i mantenir les fronteres nord i est d'un imperi que li subministra blat (Egipte) metalls (Hispània), marbre (Africa i Pirineus)i d'Orient l'artesania de luxe: papirs, perfum, vasos, teixits de llana i seda, lli, porpra, tot que i que també existia el comerç exterior, com les pells, el marfil i els esclaus.
L'administració de l'imperi ja no descansava només en els antics càrrecs republicans, sinó que al voltant de l'Emperador s'havia creat tot un cos d'administració. El Senat, no obstant, controlava una part de les províncies.
L'èxit exterior provocà importants canvis interiors en la religió amb la importació de cultes orientals secrets i mistèrics, la gent cercava la 'salvació personal' i promeses d'immortalitat a través de cultes com Cibeles, els misteris d'Eleusis (Dionís i Bacus), Isis, Osiris, Mitra... que en alguns casos implicaven rituals secrets, excursions mentals i èxtasi religiós induïts per sustàncies al×lucinògenes. Mentrestant, també la nova religió oriental, el cristianisme, guanyava adeptes en alguns sectors plebeus i amb no pocs problemes amb les autoritats imperials.
El 212 dC. l'emperador Caracal.la concedí la ciutadania a tots els habitants de l'Imperi. D'antic la ciutadania era un conjunt de privilegis i garanties (>>>), dret a fer hereus, a casar-se, a votar, a tenir un judici just, (a morir decapitat!, i no a la creu, com els no ciutadans), però en aquest moment ja havien perdut bona part del seu interès i Caracal×la estava més interessat en l'impost sobre l'herència. Els romans mai havien pensat a establir una igualtat de drets entre els ciutadans, menys encara entre els diversos habitants de l'imperi. Els diversos nivells de ciutadania havia creat una xarxa complexa de relacions, amb ciutadans de ple dret i altres ciutadans de segona categoria.
A partir del segon terç del el s. III l'imperi entra en un llarg període de crisi i anarquia amb una llarga nòmina d'emperadors que no duren més de dos o tres anys, fins arribar a la divisió de l'imperi amb Dioclecià el 293 dC. S'organitza la tetrarquia, amb un August i un Cèsar a Orient i Occident sobre la base d'un control estratègic i militar del territori, l'imperi és encara unitari, però Roma com a ciutat comença a perdre pes i es desplaça cap a orient. Amb Dioclecià l'Imperi s'acosta encara més a una monarquia absoluta, es completa la divinització dels emperadors, mentre desapareix la tolerància a altres religions, és amb Dioclecià que tingué lloc la més important persecució dels cristians. La reforma de les províncies crea uns districtes anomenats diòcesis al front de les quals hi ha un vicarius; és també una època d'una forta intervenció en l'economia, els impostos i la lluita contra la inflació. L'exèrcit, per primer cop, inclou molts bàrbars instal×lats a les fronteres; les tàctiques canvien, i apareixen homes i cavalls recoberts de ferro i malles que anuncien el que seran les tàctiques medievals.
El sistema de Dioclecià preveia un mecanisme successori, però els enfrontaments es produiren fins a la victòria de Constantí el 312. L'any següent l'Edicte de Milà reconeixia jurídicament l'existència dels cristians. Roma perdé una mica més de pes amb la fundació d'una 'nova Roma', Constantinópolis, l'antiga Bizanci (l'actual Istanbul, Turquia).
A la mort de Constantí retorna una època de crisi que no acaba fins a Teodosi (379) i la institució del cristianisme com a religió oficial; uns anys abans l'emperador Julià havia intentat un retorn al paganisme.
A la mort de Teodosi l'Imperi restà definitivament dividit. A finals del s. IV els habitants de l'Imperi vivien en un ambient intel×lectual i institucional que tenia encara com a referència el passat de Roma, i amb elements de cohesió com la llengua i de cada cop més la religió cristiana. L'Estat era ja clarament teocràtic. A occident s'instal.laren els bàrbars (el 410 havien pres Roma), fundant regnes més o meys independents. Orient, per la seva banda, mantindrà les tradició romana en llengua grega entorn a Bizanci.
Segons la tradició historiogràfica Roma caigué el 476 dC, data en què Odoacre destrona l'emperador Ròmul Augústul, però aquesta data és tan convencional com la fundació de Roma el 753 aC. per l'altre Ròmul, el bessó. Si és així, Roma són mil anys d'història.
L a c a i g u d a d ' u n i m p e r i
Roma ha produït al llarg de la història una mescla de fascinació i temor. A no pocs moments de la història governants i emperadors han volgut reviure les glòries del passat creient que reencarnaven la Roma Eterna, el somni d'un Imperi, el Carolingi, el Sacre Imperi Romano-Germànic, Napoléo, Mussolini, que es creia un nou August de la Itàlia feixista. El mediterrani és tot ell un escenari de runes, i davant les runes es mescla la nostàlgia del poeta amb les fantasies de l'historiador. Un escenari de runes, de temples i peus de columna, grecs o romans, ha inspirat molta literatura i quadres a diversa època. Roma i Grècia no moriren mai del tot si ens atenem als diversos renaixements del seu passat, uns més estètics i artístics (El Renaixement) i uns altres més filosòfics i polítics (La Il.lustració), uns més atents a la formes belles, i uns altres a les idees, llibertat, democràcia...La revolució francesa, que reinventà el mot República.
Interpretar la caiguda d'un Imperi no és simple, i ben cert és que ha estat una constant poder-ho explicar.