SCRIPTORIA, EINES, BIBLIOTEQUES, CÒPIES DE CÒPIES...
Fixa’t en el dibuixet de la portada,el CONSPECTUS LATINUS, representa un copista medieval, com aquells que segurament has vist a la pel.lícula “El nom de la rosa”, basada en la novel.la del professor italià Umberto Eco (una novel.la i una pel.lícula, molt recomanable). Els copistes dedicaven la seva vida a la còpia de textos, una feina ingent, laboriosa i dedicada, “una feina de monjos”, com deim sovint. Calia transmetre la literatura clàssica, i calia fer-ho de forma manual, molt abans de l’invent mecànic de la imprempta.
El nostre personatge, li direm fra Anselm, té al davant una mena de llibre, però no és exactament un llibre, són fulls cosits de forma encara molt rudimentària. El llibre com a tal apareixerà més tard.
Fra Anselm escriu amb una ploma, una ploma d’au ben grossa, escapçada en punta, i un tinter. Podria escriure en llapis,...ah! que bé si hagués tingut un bolígraf, però tant el llapis, com el bolígraf, són moderns, n’hauríem de veure la història,...
El nostre monjo escriu damunt una pell d’animal adequadament tractada, en deim pergamí. Les pells eren molt costoses, calia sacrificar un animal, un bè o una cabra, tractar la pell. Abans de la pell hom emprava un jonc anomenat papir, originari d’Egipte ,(...) i després...
El nostre protagonista té al costat esquerra un altre monjo, fixa’t que porta ulleres: t’has d’imaginar que el treball d’un copista probablement castigava la vista, i, a més, a la llum d’una espelma!, però, ja hi havia ulleres? A quin segle esteim?
I ja que parlam de vidres, si tinguéssim una lupa, veuríem que Fra Anselm té una lletra ben polida, escriu amb un tipus de lletra que ara ens resultaria ben estrany. Cada tipus de lletra té la seva història,...(i per cert, de quina època són les d’augment?)
Passant els dies, les setmanes, entre feines i pregàries, el nostre estimat monjo un dia acabarà la feina i deixarà el llibre a un prestatge, com el que veus al fons del dibuix. El llibre habitarà un temps a la biblioteca, a l’abast dels altres monjos, dels residents, dels visitants,... Les biblioteques, però, no són magatzems de llibres, una biblioteca és un espai, que té un ordre, ara ara en diríem una “classificació”.
LA TRANSMISSIÓ, O LA VOLUNTAT DE PERVIUREAls homes del s. XXI ens resulta difícil fer-nos idea dels avatars de la transmissió dels textos abans de la invenció de la imprempta. Acostumats a llegir a la premsa que de qualsevol best-seller se n’han fet milions de còpies, que es poden adquirir a la cantonada (P. Quetglas, p. 15).
Bona part de la cultura clàssica que ens ha arribat és –era- cultura escrita, còpies de còpies de còpies.... De 772 autors llatins dels quals tenim constància ens han pervingut obres senceres (no la totalitat de l’obra) de 144 (20 %); de 253 en conservam fragments; de la resta 276 només tenim el nom; és a dir, conservam una cinquena part del que es va escriure.
Agafem un text ben conegut, La guerra de les Gàl.lies, de Juli Cèsar, una crònica que pot ser llegida en versions catalanes recents i que ens narra les conquestes del general romà els anys 58-51 abans de Crist.; pot resultar sorprenent que no tenim cap còpia més antiga del s. XI d.C. La seqüència podria ser així: Cèsar va escriure i dictar la crònica militar, en part com a reports que enviava al senat, probablement magnificant els fets i pensant en la posteritat. Més tard ho va reelaborar i ho va “publicar”, que en el seu temps volia dir que en circulaven una dotzena de còpies, potser alguna d’elles depositada a les biblioteques de l’època, còpies en papir o en pergamí; a partir d’aquí en perdem la pista, no en coneixem els detalls. Durant uns segles la cultura escrita es va dispersar, són els segles en què l’imperi romà es dissol, aquest llarg procés que ens conduirà a l’Edat Mitjana.
Aquestes còpies disperses, de fet, van anar a parar a les biblioteques dels monestirs medievals, on se copiaven. Algunes d’elles eren força famoses. Els monjos de l’Europa medieval i cristiana van servar un passat literari que no els era estrany, era una cultura pagana, però n’apreciaven el seu valor, cultura escrita en grec i llatí. Alguns d’aquests manuscrits van romandre mig amagats a monestirs occidentals, altres a l’orient bizantí, els hereus orientals de la cultura grecorromana. Itàlia es trobava al bell mig, no és estrany, idò, que fos la Italia renaixentista (s. XIV-XV) la gran re-rescobridora de textos antics. En altres casos, el periple dels textos és més complicat i passa per la floreixent cultura àrab medieval, és a dir: ORIGINAL GREC > TRADUCCIÓ ÀRAB > TRADUCCIÓ ROMÀNICA.
El llibre actual que tenim a les mans, d’Eurípides, d’Aristòtil, de Virgili o de Suetoni, és probablement una edició basada en una edició crítica. Parlem-ne. El que s’anomena crítica textual pretén, mitjançant la comparació de les còpies (manuscrits) conservats, acostar-se el més possible al text original. El filòleg (aquest és el sentit autèntic del mot) “restaura” un text, el reconstrueix sobre la base de còpies imperfectes. Quan parlam de restaurar ens referim al que hi ha escrit, no a la qualitat física del suport (papir, pergamí, paper), que és tota una altra feina, també d’especialistes: hi ha restauradors de paper, com hi ha restauradors de mobles.
Dèiem que del nostre Juli Cèsar la còpia més antiga és del s. XI. No sempre la distància és tan gran, conservam textos bíblics, petits fragments de papir, poques dècades posteriors als esdeveniments. Tanmateix els textos coetanis (de l’època de l’autor) són molt escassos. Es conegut el cas dels papirs d’Oxirrinc, una ciutat egípcia on es van trobar milers de papirs, i on el clima sec degué afavorir la conservació.
El problema dels textos antics és, idò, que:
No tenim els originals.
Les còpies sovint mostren diferències.
Hi ha buits.
Hi ha errors.
(...)
El treball del filòleg és arribar al que podia haver estat l’original. La “restauració” sovint té les seves limitacions, imaginem el cas d’un text del qual només en tenim una còpia (no del tot infreqüent), en tal cas, és possible que alguns defectes físics, llacunes en el text, faci impossible una lectura del tot certa.
Una qüestió força interessant és saber no només com es van copiar els originals, sinó també perquè uns es van copiar i uns altres no, perquè es van perdre, perquè alguns textos han desaparegut. La novel.la d’Umberto Eco, que esmentàvem més amunt, planteja un cas diguem-ne de censura, al monestir italià del s. XIII on té lloc una trama criminal, tot té a veure amb un llibre que no ha de ser copiat, el llibre II de la Poètica d’Aristòtil, un text que no conservam. Però hi ha moltes altres raons.
En l’època contemporània s’han trobat pocs textos perduts. Un cas força conegut és el text DE REPUBLICA, de Marc Tul.li Ciceró, trobat a la Biblioteca Vaticana en un palimpsest a principis de s. XIX (vid. Infra).
ELS SUPORTS MATERIALS DE LA MEMÒRIA
Al llarg dels segles l’home ha utilitzat suports diversos per a l’escriptura. La pedra, a l’època més antiga, podia adoptar certes formes, una llosa, una columna, una estela...Una llosa famosa és la pedra de Rosetta, escrita en tres llengües (...) de les antigues cultures mesopotàmiques conservam milers de tauletes d’argila, petits documents en escriptura cuneiforme, un estadi anterior a l’alfabet. També a Xina, a l’Amèrica precolombina trobam documents en pedra.
La producció massiva de material per a l’escriptura apareix amb el papir, una planta que creixia abundosa a les voreres del Nil (Cyperus Papirus), de la seva medul.·la se’n treien tires i se’n teixien una mena de fulls. El papir va estar a ús uns quants segles, tota la cultura escrita d’Egipte i Grècia va utilitzar aquest suport, però pocs han arribat fins a nosaltres, la seva durabilitat és curta.
Molt més resistent és el pergamí, o pell d’animal, un recurs eficaç però costós; la pell d’un bè, una cabra, una vedella havia d’esser tractada laboriosament. Era tan costós que a vegades es rescava el que hi havia escrit i s’hi tornava escriure damunt, és el que s’anomena un palimpsest.
La història del paper és un bon exemple de difusió de cultura material. El paper fou inventat a Xina, una cultura relativament tancada i no expansionista, i que els occidentals vam descobrir relativament tard, amb un nivell tecnològic avançat però tancats dins uns murades. A través dels àrabs el paper arriba per primer cop a Xàtiva (València) i des d’allà es difon cap al nord d’Europa.
El nostre monjo escrivia amb una ploma, generalment d’àneda, o també, anteriorment, una canya (calamus). També es van utilitzat les plomes metàl.liques, de bronze.
La tinta (atramentum) era una barreja de sutja de fum i goma, en una proporció de 75% i 20 %.
El treball del copista era un treball lent, i ben sovint tenia pretensions artístiques. Així, per exemple, molts manuscrits s’iniciaven amb una gran lletra capital que exigia la minuciositat d’una pintura, amb una tintura vermella (minium), i d’aquí els coneguts codis miniats.
UN ITALIA I UN ALEMANY
Tothom coneix Gutemberg, l’inventor de la impremta de tipus mòbils, on cada lletra era un motlo metàl.lic (d’aquí deriva la paraula ‘font’, de fundició´ metal.lica) però molts menys coneixen l’italià Aldo Manuzio, l’inventor del llibre tal com el coneixem avui (portada, portadella, títol, índex,...), pel que fa al disseny gràfic, l’arquitectura del llibre. I què és un llibre? convencionalment, segons la UNESCO:
“Un imprès no periòdic que reunieix en un sol volum més de 49 pàgines, excloses les cobertes. Quan és més petit s’anomena opuscle o fulletó, i quan consta de més d’un volum, obra”.
Aldo Manuzio fou un home de Renaixement, impressor, tipògraf i editor. A l’italià devem les primeres edicions impresses dels clàssics grecs i llatins, edicions molt acurades i preuades, anomenades des d’aleshores edions aldines. Manuzio, a més, va inventar la cursiva i molts d’altres tipus. Gutemberg havia imprès en lletra gòtica, un tipus força difícil.
ELS TIPUS DE LLETRA
Gràcies als ordinadors i als processadors de text ens hem acostumat a comptar amb nombrosos tipus de caracters, les “fonts”, un arxiu que inclou tipus amb noms estranys i sonors. El món de la tipografia se’ns fa present a textos, rètols i cartells, sota la forma de lletres amb formes i tamanys diversos, una opció més al gust i a l’estètica.
Aquest text, per exemple, és un Times New Roman, una lletra molt habitual als ordinadors, una lletra inventada per Stanley Morison per al Times de Londres, emprada per primer cop el 1932, i pensada per als diaris. De fet, molts dels tipus són lletres d’autor, almenys a l’època contemporània.
El nostre Fra Anselm pertany a l’època manuscrita anterior a la imprempta; aleshores els copistes empraven quatre o cinc estils que se’n diuen nacionals, tots ells derivats de l’escriptura romana.
LES BIBLIOTEQUES
Avui en dia moltes biblioteques són una barreja de biblioteca i museu, és a dir, hi ha materials per consultar i materials per veure. Les biblioteques van ser inventades poc després de la invenció de l’escriptura, en tenim a Orient, a Grècia, Roma...fins arribar a les grans biblioteques actuals.
A C T I V I T A T S
1. A la novel.la d’Umberto Eco , dèiem, trobam un cas de censura; s’explica perquè hi ha un llibre que no s’ha de copiar, el bibliotecari explica el caràcter subversiu de la Poètica d’Aristòtil, ho trobaràs a la pag. 572 de l’edició castellana, (Ed.Lumen, 1982.). Intenta entendre-ho i fes-ne un resum.
2. Vèiem els suports actuals: escrivim amb bolígrafs, amb estilogràfiques, amb llapis...damunt paper. Escrivim amb ordinadors, i ho registram en disquets, CD, etc. cadascun d’aquests instruments, o suports, té la seva història. A internet hi trobaràs pàgines sobre la història d’aquests invents (per ex. Google, inventos,...). Resumeix cadascun d’aquests elements (els que estan en negreta) en cinc o sis línies.
3. L’alemany Gutemberg s’ha endut tota la fama. Facem justícia, cerca una biografia d’Aldo Manuzio, no més de 10 línies.
4. Les ulleres també tenen la seva història: a quin segle, a quin país...
5. Saps què és lletra gòtica? Gutemberg la va emprar en les seves primeres edicions. Aquest tipus sol ser-hi als ordinadors: escriu el teu nom i encapçala aquest treball d’activitats amb aquesta lletra.
6. Cerca informació sobre les principals biblioteques del món antic, veuràs que algunes d’elles són una autèntica llegenda, com la d’Alexandria (Egipte).