Conspectus Latinus

L’ORIGEN DEL LÈXIC (recerca etimològica)

BREU HISTORIA DE LA LLENGUA LLATINA

L’ORIGEN DEL LÈXIC ROMÀNIC.

El procés de formació política de Roma a partir del s. VI a.C. va suposar també el domini del llatí damunt altres llengües parlades a Itàlia. Al principi el llatí era només una de les moltes llengües, la de la regió central Latium, al costat del falisc, etrusc, osc, umbre, grec (al Sud), etc., algunes de les quals es van seguir parlant fins al s. II dC. Aquestes llengües van influir damunt el llatí, i no són pocs els topònims que s'atribueixen a les llengües vesines.

Sembla que la ciutat de Roma va néixer com a resultat de l'aliança del poble dels llatins amb tribus veïnes que habitaven els turons propers a la desembocadura del Tíber. La fundació mítica de Roma per Ròmul es va establir el 753 aC. La seqüència de conquestes es prou coneguda: domini de tota la península cap al 272 aC; més tard, arran de les guerres púniques, domini del mediterrani. I més tard: Hispània, Il.líric, Àfrica, Àsia, Gàl.lia, Rètia, Nòric...la darrera província és Dàcia (l'actual Romania), l'any 117 sota el príncep Trajà.

Roma s'estengué políticament damunt uns territoris que parlaven altres llengües indoeuropees i no indoeuropees. La romanització, és a dir, l'assimilació cultural i lingüística dels diversos pobles sotmesos, va variar segons les zones. A Grècia, amb una cultura molt desenvolupada, el llatí mai no va substituir el grec, i, de fet, quan l'imperi es dividí al s. IV, podem dir que en resultà un imperi occidental que parlava llatí, i un d'oriental que parlava grec, tot i que la llengua oficial, administrativa, era sens dubte el llatí.

El paisatge lingüístic indoeuropeu va canviar ràpidament: l'establiment de colònies romanes, la presència de mercaders i funcionaris...és a dir, un gran flux de població de parla llatina, va fer del llatí l'instrument de comunicació que s'imposava a la llengua dels vençuts. Parlam d'una llengua que era vehicle d'una economia potent, unes legions no menys podoreses, i d'una cultura més avançada en no pocs aspectes: urbanisme, comunicacions terrestres, tecnologia, etc. Afegim-hi encara el prestigi de la ciutadania romana (civis romanus sum), almenys pel que suposava de protecció legal.

El resultat és, per exemple, que a la Gàl.lia (més o menys la França actual) el llatí se sobreposa a les llengües cèltiques (el gal); a Hispània a llengües cèltiques i ibèriques (aquestes darreres mal conegudes), amb l'excepció del basc.

Tanmateix, a bona part del territori integrat dins l'Imperi actualment no s'hi parlen llengües derivades del llatí. Les raons són bàsicament dues:

a. La presència romana, la romanització, va ser curta o superficial; és el cas Britània ( l'Anglaterra actual) o de les províncies tocant la frontera nord; o Grècia i la seva zona d'influència directa, on mai el llatí va modificar la situació sociolingüística. I així Turquía, Palestina, etc.

b. La llatí va ser substituït com a resultat de migracions posteriors; és el cas del nord Africa, que parlava llatí i grec, berber, i púnic, arabitzat a partir del s. VII dC.

La fragmentació dialectal del llatí és el resultat de la disgregació política del territori arran de la caiguda de l'imperi, s. V dC.: la llengua escrita deixa d'esser un element de cohesió, i les formes parlades van agafant el color distint per efecte del substrat; amb el pas dels anys, molts d'aquests parlars dialectals s'han separat tant que ja podem parlar d'una llengua distinta: català, francès, castellà, portuguès, italià... Són les llengües romàniques.

Cal no oblidar, però, que el llatí ja havia estat influït per contacte amb altres llengües (germànic, grec, hebreu...) i les llengües romàniques, cadascuna amb una història diversa, van entrar en contacte amb llengües distintes (àrab, franc, visigòtic); tot plegat, açò explica la diversitat d'orígens del nostre lèxic.

El llatí escrit va fer funcions de lingua franca al llarg de tota l'edat mitjana, es parlava i s'escrivia a les Universitats medievals i tenia determinats usos en l'època del renaixement; fou la llengua de la ciència i la filosofia fins ben entrat el s. XVIII.

Com totes les llengües, el llatí tenia un registre literari (el que en deim 'llatí clàssic') més o menys artificiós, que donà lloc a una important literatura; i un registre col.loquial, el llatí parlat; els parlars llatins, a Hispània, la Gàl.lia, Itàlia...ja eren embrionàriament dialectals: mentres uns deien PARLARE, altres deien FABULARE, uns deien CASEUM i altres FORMATICUM, d'aquí, idò, que aquesta primerenca diversitat dialectal + el substrat, provocà, en un moment de màxima dispersió, una gran diversitat, centenars de parlars locals. El naixement dels regnes medievals a partir del s. IX, però, tornà a cohesionar aquests parlars a l'entorn d'una nació: Castella, Aragó, Comtats Catalans, França, Portugal, Toscana...

Lentament, aquestes llengües nacionals comencen a competir amb el llatí escrit a tots els registres i usos: a l'administració, la literatura, etc.

Molts s'han fet la pregunta: quan podem dir que un parlar és llatí i quan és ja català? La pregunta no té una resposta precisa. Amb un exemple, nosaltres diem 'ull', i els llatins deien OCULUM; suposem que el canvi va ser així:

OCULUM > OCLUM > OCLU > OYLU > UYLLU > UYLL > ULL

quina de les set formes anteriors és llatí i quina és català? La solució dels filòlegs és: direm que hi ha una llarga transició, abans dels segles VII-VIII és llatí, i després és català (castellà, portuguès...).

Alguns aspectes fonètics i semàntics del llatí :

llatí escrit/llatí parlat.

El llatí parlat, tradicionalment anomenat llatí vulgar, és la modalitat col.loquial que esdevé el trànsit cap a les llengües romàniques; és, per tant, el llatí tal com s'havia "degradat" devers els segles V-VI-VII dC. Les seves fonts són necessàriament limitades. No és el llatí dels grans escriptors, tanmateix, ja a l'època clàssica alguns gèneres, com la comèdia de Plaute i Terenci (s. II a.C.), tendien al llatí de carrer, i més tard trobam el "llatí real" a inscripcions, a textos tècnics sense pretensions literàries i a textos tardans. No s'ha de confondre llatí col.loquial (vulgar) amb llatí medieval, aquest darrer és el llatí clàssic escrit sovint per autors amb un coneixement molt limitat de la llengua llatina, ple de dialectalismes. Es a dir:

El llatí parlat és un llatí que, com ja hem vist, ha incorporat mots germànics per contacte, hel.lenismes d'origen filosòfic, paraules del llatí cristià, etc. I, a més, ja té dialectes més menus embrionaris. Hi ha un llatí vulgar general, i un de dialectal, certs mots són exclusius de la Gàl.lia, la Campània, la Lusitània, la Bètica o la Tarraconense, la futura Catalunya. Un exemple, IGNORARE, que deriva en el nostre 'enyorar' és un mot exlusivament català, com 'rebutjar', de REPUDIARE.

Estudiar el llatí parlat suposa conèixer com va evolucionar el conjunt de la gramàtica llatina: l'evolució dels sons, la desaparició dels casos i de les declinacions, la reestructuració de les conjugacions, l'aparició de l'article, etc.

Pel que fa al lèxic, ens trobam davant diverses possibilitats: mots clàssics, mots vulgars documentats, mots vulgars no documentats, mots que podem reconstruir, préstecs d'altres llengües, etc.

Des del punt de vista semàntic poden ocórrer els següents fenòmens:

a.Mots que en llatí clàssic tenien un significat diferent:

b.Restricció de significat:

COLLOCARE, DOMINICUS, NECARE, ORBIS, COGNATUS, MATERIA, PULLUS,

c. Extensió de significat:

d. L’elecció de les llengües romàniques:

existència de sinònims, dels quals només un passa al romànic

Sinònims llatins paraula escollida

AEGER/INFIRMUS/MALEHABITUS

AGNUS/GRANDIS,

CAPUT/TESTA

DISCERE/APRENDERE,

EMERE/COMPARARE

FERRE/PORTARE

FORMIDO/METUS/PAVOR

HUMERUS/SPATULA,

IRE / VADERE

LOQUI/FABULARI/PARABOLARE,

MAGNUS/GRANDIS

OMNIS/TOTUS

OS/BUCCA,

SCIRE/SAPERE

TELLUS/TERRA

En altres casos, els sinònims passen a parlars o dialectes distints, la qual cosa explica parcialment la pròpia diversificació de les llengües romàniques.

PARABOLARE > parlar.

Cultisme/vulgarisme

En molts casos, les llengües romàniques han heretat un mot que és el resultat de les lleis d'evolució fonètica, així OCULUM > ull; posteriorment (sovint a l'Edat Mitjana) es va manllevar el mot original lleugerament adaptat, és a dir, ‘ocular’. Això ocorre en centenars de mots que formen parella.(vid. quadre). LABOREM> labor/llavor.

Pel que fa a la fonètica, l'evolució és complexa. En les llengües romàniques apareixen noves vocals i noves consonants que no existien en la llengua d'origen; canvien els accents, es formen nous tipus de síl.labes, els mots en molts de casos s'escurcen, etc. L'evolució en molts de casos és regular, d'acord a lleis fonètiques; caiguda de vocals postòniques _ _ _ > _ _ ; comportament de la iod, etc. Són les lleis fonètiques les que en molts casos permeten la reconstrucció de mots no documentats.

Què vol dir ‘reconstruir’ una paraula?Tenim una idea de com van evolucionar les paraules. Els diccionaris de llatí recullen el registre formal que en deim clàssic, d’aquí que moltes paraules no tenen registre escrit si eren més aviat col.loquials. Aquest és el cas de la paraula ‘cama’ (els diccionaris recullen amb aquest significat CRUS), aleshores els filòlegs, tot comparant altres llengües suposen:

*GAMBA

cama gamba (it.) jambe (fr.)

Centenars de mots apareixen als diccionaris amb una forma amb asterisc, és a dir, forma reconstruïda, hipotètica en diuen.

Un fenomen particularment important és l'assimilació de consonants; es tracta del contacte de consonants incompatibles que es resolen amb el domini d'una damunt l'altre; així IN-LEGIBLE > IL.LEGIBLE; aquest és un dels origens de la -ela- geminada en català.

Seria desitjable que una ortografia moderna representàs els sons de manera més fidel. L’anglès i el francès tenen ortografies històriques que sovint han estat casus belli. Ens agrada, però, recordar els orígens, les etimologies. Escrivim ‘setmana’, però de fet deim “semmana”. L’italià té una ortografia moderna que recull la majoria d’assimilacions: SETTIMANA, OGGETTO (cf. objecte), ...i, a més, ha abandonat totes les hacs, tret d’algunes amb valor diacrític.

Entenem per metàtesi l'alteració de la seqüència de sons, així OBLIVISCI > olvidar (cast.).

Les vocals epentètiques són elements que reestructuren la síl.laba i l'adapten; mots que comencen per ST- SP- prenen vocal inicial; és el mateix que fem en adaptar SPORT > ESPORT.

	Mot evolutiu		Cultisme
	Català	Castellà	Català	Castellà
AMIGDALA
ANGUSTIA
ANIMA
AQUA
ATONITUM
AURICULA
CAPILLUM
CATHEDRA
CLAVICULA
COLLOCARE
DIRECTUM
EXAMEN
FABULARI
FASTIDIUM
FORMA
FRIGIDUM
IGNORARE
INTEGRUM
LENTICULA
MATERIA
MIRACULUM
PENSARE
ROTUNDUM
SELVATICUM
SIGNUM
SINCERUM
SOLITARIUM
STRICTUM

L’origen del lèxic.

L’etimologia intenta explicar l’origen i la història de les paraules d’una llengua, tant la forma com el significat. Demanar l’etimologia d’una paraula voldir cercar i reconstruir l’origen a partir de formes més antigues. El lèxci d’una llengua és la seva història, el fons bàsic, les aportacions d’una o altra llengua que es poden explicar per la pròpia història dels parlants i del país.

Un diccionari etimològic és un llibre on s’hi recullen les paraules amb el seu origen, a vegades conegut, altres incert i altres desconegut. El català i el castellà tenen per origen el llatí, són l’evolució d’aquesta llengua al llarg dels segles. D’aqauesta llengua ens en queden milers de textos escrits (l’anomenat llatí clàssic) i, per tant, en molts de casos podem sabert l’origen de les paraules. No és el cas de l’anglès o l’alemany, llengües germàniques, ja que la llengua mare originària no posseeix textos, i escassos, abans del s. VI d.C.

Materials de consulta:

ALCOVER-MOLL (1926-1968): Diccionari Català-Valencià-Balear, Ed. Moll, Palma de Mallorca, 10 vols.

BRUGUERA I TALLEDA (1996):Diccionari etimològic, Enciclopèdia Catalana.

COROMINAS, JOAN (1980-1991): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial ed., Barcelona, 9 vols.

COROMINAS, JOAN: Onomasticon Cataloniae, ed. Curial

COROMINAS, JOAN (1961): Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, Madrid.

CORRIENTE, FEDERICO: (1999) Diccionario de arabismos, ed. Gredos, Madrid.

Oxford Dictionary of English Etimology, Oxford, 1986, reprinted 1992.

Pervivència del llatí com a llengua científica.

Mai no s’ha deixat d’utilitzar el llatí escrit. Podem dir que sempre, a totes les generacions, hi ha hagut persones que podien escriure en aquesta llengua. El llatí era la llengua internacional de les universitats medievals, llengua dels filòsofs, metges, diplomàtics, savis, científics. Açò es va mantenir fins al s. XVIII. Recordem que Issac Newton (1642-1727) escriu Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, i el botànic suec Carl von Linné (1707-1778), Systema Naturae, o Species Plantarum, pare del sistema binomial de nominació de les plantes.

Com a llengua administrativa d’escrivents i notaris també s’emprà al llarg dels segles. En canvi com a llengua literària no va més enllà de l’Edat Mitjana. Els coneguts CARMINA BURANA, tot el seu interès i gran difusió, ja eren al seu moment un fenomen residual, la poesia, a l’Edat Mitjana, s’escrivia en la llengua del poble: català, castellà, occità, italià, etc.

El llatí dins la llengua anglesa.

Com a llengua de cultura el llatí ha influït les llengües no romàniques. Es diu que l’anglès, llengua del grup germànic, té entre un 50-55% del seu vocabulari d’origen llatí. Britànnia era un país cèltic (cosins germans dels gals, a l’altra banda del canal). Britànnia fou colonitzada al s. V d.C. pels germànics del Nord d’Alemanya, els Angeln i els Sachsen. Al s. VIII es produeixen onades de víkings. L’anglès és en aquest moment una llengua germànica amb uns substrat cèltic i molts de termes escandinaus. El 1006 els franco-normands de Guillem el Conqueridor (batalla de Hastings) s’imposen, i la nova monarquia farà del francès, al costat del llatí, la llengua de cultura de la cort, de l’administració; a través del francès entren dins l’anglès centenars de mots d’origen llatí.

La segona onada es produeix en el Renaixement, arran de la difusió de la imprempta, per William Caxton, que difondrà l’anglès de Londres com a base de l’estàndard.

L’anglès, no obstant, ha mantingut sovint les formes germàniques al costat de formes llatines:

mot germànic	mot llatí
bodily	corporeal
brotherly	fraternal
heavenly	celestial
idle	otiose
learned	erudite
sharp	acute
kingly	royal, regal
believable	credible
quick	rapid
answer	reply, respond
buy	purchase
read	peruse
tire	fatigue
begin	initiate, commence
end	finish, conclude
die	perish
danger	peril
friendship	amity
help	aid
foreword	preface
law	legal
church	eclesiastical
town	urban
mouth	oral
see	visible
hear	audible
water	aquatic
house	domestic
moon	lunar
sun	solar

En el text que segueix es tractarà de marcar les paraules que et semblin d’origen llatí; per exemple, subratllarem les primeres que trobam al primer paràgraf:

MEDIEVAL UNIVERSITIES

The history of medieval universities begins in Bologna, Italy, with the establishment of a specialized school for the study of law around the year A.D. 1076. It isn't known exactly when the medical school or the liberal arts school started in Bologna, but around 1215 the students organized themselves into two unions or guilds--those from north of the Alps and those from south of the Alps. Women began attending the university at Bologna at the start of the thirteenth century, and women professors started teaching there in the fourteenth century.

In the thirteenth century the student guilds came to have enormous power. They could get rid of unpopular professors by simply boycotting their classes. The professors' salaries were paid by the guilds, and each professor had to swear obedience to the head of each guild. Professors had to ask permission of the students to declare holidays, and the students decided when lectures were to begin and end. If professors went overtime, students were bound by their rules to walk out. Students determined the curriculum and how much time would be spent on each topic. If a professor skipped a chapter or a topic, he or she was fined. At the start of the year, professors had to make a deposit in a bank in Bologna, and the fines were taken from that money. Committees of students monitored the professors' behavior and reported shortcomings to the guild heads.

The idea behind these rules was that the students were serious about learning. The professors didn't work for a board of trustees, as they do in modern universities, but for the students. If they weren't meeting the students' needs, they were fired. This system declined starting at the end of the thirteenth century, and, by the fourteenth century, professors were appointed by the city.

While Bologna was the oldest university in medieval Europe, the University of Paris was the most important. It began in 1170 with the formation of a guild of teachers, and in 1210 the pope, Innocent III, formally approved the statutes of the guild, thus making it an official institution. By the middle of the thirteenth century, the teachers were divided into four faculties: theology, church law (but not civil law), medicine, and "the arts." The "professores" (proclaimers) had to receive a license to teach from the Chancellor of Notre Dame Cathedral in Paris, and these licenses were granted after a man had studied for a set period of time with a licensed master.

The largest group of students in the university consisted of those who were there to study "the arts," and they were known as artists (art-ists). Students came from all over Europe, and lectures were given in Latin. Professors were forbidden to read their lectures; instead, they had to deliver them extemporaneously. Students had to memorize a great deal of information because books were scarce.

Oxford University, in England, got its start perhaps as early as 1117, but no one can say with certainty when the university began. Certainly it had reached that status by the end of the twelfth century, and, by 1209, it is estimated there were 3,000 students and teachers associated with it. Unlike Bologna and Paris, law wasn't taught in the universities. Rather, students studied law at the Inns of Court in London.

Oxford University is organized into a series of residential colleges that began as residence halls for students who were in the city to study with the professors who were there. Eventually, the masters of these colleges formed a guild that became the university. By 1300, Oxford was second only to Paris in importance.

Cambridge University got its start as a result of a murder at Oxford. In 1209, a student killed a local woman. Townspeople raided the college he was part of and hanged two or three students. The guild of masters (i.e., the university) suspended classes, and some 3,000 students and teachers left Oxford to take up residence in Cambridge. In 1228, a crowd of students from Paris joined those already in Cambridge, thus helping to create the university.

(Edward Deluzain, Medieval Universities)

Anche l’italiano...I lesssico di una lingua, cioè l’insieme delle parole che compongono una lingua è una realtà mobile e varia all’interno della quale avvengono continui cambiamenti: parole nove che nascono, parole che muoiono, parole che scompaiono per poi ricomparire con nuovi significati, parole che entrano a far parte della lingua da altre lingue.

Una gran parte del lessico italiano attuale deriva dal latino. L’italiano infatti, continua il latino no solo dal punto di vista delle strutture morfologiche e sintattiche, manchedal punto di vista lessicale.

I primi influssi delle lingue iberiche –catalano, spagnolo e portoghese – sul lessico italiano risalgono ai secolo XIII-XV, quando gli Aragonesi regnavano sulla Sicilia e su Napoli. Alcune di quelle parole riguardano la vita mondana, le usanze e i comportamenti cortigiani: etichetta, complimento, sfarzo, flemma, desinvoltura, baciamano. Altre riguardano la vita militare e il mondo marianaio: guerriglia, recluta, parata, zaino, flotta, chiglia, risacca. Tramite lo spagnolo, infine, sono entrate in Europa e in Italia parole provenienti da lingue americane: patata, cioccolato, cacao, tabacco, etc.

(Marcello Sensini, La Grammatica della lingua italiana, p.639)

una curiositat: Il catalano in Sardegna

Il sardo fa parte di una famiglia di lingue chiamate romanze, che comprende anche l’italiano, il francese, lo spagnolo, il catalano, il portoghese e il rumeno, per citare solo le più conosciute.(...)

Il sardo ha subito invece l’influsso del catalano e dello spagnolo e questo perchè, per quattro secoli, la Sardegna fu una colonia, dei re d’Aragona e dei re di Spagna.

I un primo tempo sotto il dominio dei catalano-aragonesi, iniziato nella prima metà del Trecento, il catalano, lingua dei nuovi conquistatori, diventò la lingua ufficiale della nostra isola.Ai giorni nostri essa e ancora parlata in una parte della francia (dipartimento dei Pirenei Orientali), nel Principato di Andorra e soppravivve anche in Sardegna, nella città di Alghero.

la varietà di sardo del Sud ha accolto un numero più elevato di parole catalane. Queste, per esempio:

Sa bucciacca la tasca

Sa cadira la sedia

Sa cugliera il cucchiaio

Su calasciu il cassetto

Su cascialu i l dente molare

Sa sindria l’anguria

Sa barduffula la trottola

Leggiu (‘lleig’) brutto

Aici così

Aundì? dove?

Su muccadori il fazzoletto

Debadas gratis

(Michele Contini, Parlare e scrivere il Sardo)

I així ho conten els portuguesos...

Língua oficial de Portugal, Brasil e de cinco países de colonização portuguesa: São Tomé e Príncipe. Cabo Verde, Guiné-Bissau, Moçambique e Angola. O português é a sexta língua mais falada no mundo, segundo dados de 1995 do Summer Institute of Linguistics da Universidade do Texas, EUA. Além dos 170 milhões de falantes nativos, 12 milhões de pessoas utilizam o português como segunda língua no mundo.

Do latim ao portugues

Derivada do latim vulgar (popular), desenvolve-se na Lusitânia (actual Portugal e região espanhola da Galícia) a partir do final do século III a.c. Nessa época o Império Romano conquista a região e institui o latim como língua oficial.
Com as invasões bárbaras, no século V, o latim começa a entrar em decadência. A partir do século VIII deixa de ser falado, quando os árabes dominam a península Ibérica e impõem sua língua. A expulsão dos árabes, no século XII, leva à criação do reino de Portugal. O latim volta, então a ser a língua predominante, embora já modificado pelas influências que recebeu dos povos bárbaros e do próprio árabe. Posteriormente, o idioma é reformulado e dá origem ao galego-português. Um dos primeiros documentos escritos nessa língua data de 1198: uma poesia, conhecida Catinga da Ribeirinha, escrita pelo trovador Paio Soares de Taveirós. Aos poucos, o galego-português vai sofrendo modificações e adquirindo, na região de Portugal, as características do português moderno.
Quando a dinastia Avis é fundada, em Portugal, em 1385, o português passa a ser a língua oficial. Com a expansão marítima portuguesa, entre os séculos XV e XVI, espalha-se por várias regiões da África , Ásia e América.

América. O Brasil é o único país de língua portuguesa na América, com cerca de 163 milhões de falantes no total (língua materna e segunda língua). O português falado no Brasil colonial sofre influência das línguas indígenas, africanas e de imigrantes europeus que se instalam no centro - sul.

Europa.O português é a lingua oficial de Portugal, falada aproximadamente por 10 milhões de habitantes (língua materna e segunda língua). Em 1986, o país integra-se à Comunidade Econômica Européia (CEE), e a língua portuguesa passa a ser adotada como um dos idiomas oficiais da organização. Actualmente , mais de 1 milhão de cidadãos da União Européia (antiga CEE) falam o português.

Ásia. Entre os séculos XVI e XVIII , o português torna-se a língua franca nos portos da Índia e sudeste da Ásia. Actualmente, a cidade de Goa, na Índia, é o único lugar do continente onde o português sobrevive na sua forma original, com 250 mil falantes no total. Entretanto , o idioma está sendo gradualmente substituído pelo inglês.

África. O português é a língua de São Tomé e Príncipe, Cabo Verde, Guiné-Bissau, Moçambique e Angola, somando cerca de 7,5 milhões de falantes no total. Nesses países, o português oficial - usado na administração, no ensino, na imprensa e nas relações internacionais - convive com diversos dialectos crioulos. Nas ilhas de São Tomé e Príncipe, apenas 2,5% dos habitantes falam a língua portuguesa. Em Cabo Verde, quase todos os habitantes falam o português e um dialecto crioulo. Em Guiné-Bissau, 90% d a população fala o dialecto crioulo ou dialecto africanos e apenas 10% dela utiliza o português. Em Moçambique, somente 0,18% da população (30 mil pessoas) considera o português como língua oficial, embora seja falado por mais de 2 milhões de moçambicanos. A maioria usa línguas locais. Em Angola, 60% dos moradores têm o português como língua materna.

AMIGDALA