Avui, dimecres, ens hem despertat al cor del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, a la casa de colònies El Rourell, amb les forces (més o manco) renovades. De la mateixa manera que ahir va costar que el jovent es posàs en posició horitzontal, avui ha costat (i molt!) que es posàs en posició vertical. Ahir vespre no volia dormir i avui matí no ho volia deixar de fer. Aaaaaaaaaix…

Açò sí, ningú s’ha volgut perdre el primer berenar i a l’hora pactada, puntual com un rellotge suís quan hi ha menjar enmig, tothom seia a taula.

A les set hores i desset minuts na Maria Mezquita ha tocat diana a l’ala A amb la cançó que les joves de cada habitació havien triat la nit anterior. A l’ala B, en canvi, la cosa ha estat més… rudimentària. No tenim l’hora exacta, però sabem que en Miquel i n’Avel·lí han optat per la tècnica ancestral de les picades de mans per fer obrir els ulls als adolescents. Les queixes han estat immediates: Per què a elles amb música i a nosaltres sense? Misteris de la vida (i de la logística).

Després de la coreografia habitual de passar per vàters i lavabos i de mirar-se i remirar-se davant els miralls, hem berenat. Amb les dents netes i els dipòsits buits, hem comprovat que les cent vuit velos estiguessin bé, han omplert els bidons d’aigua de la font amb el nas arrufat, quines coses que fan fer al Velobici!, i tothom ha estat a punt per tornar a vogar. Els primers vint-i-cinc quilòmetres de carrilet, però, els que hauríem fet amb un somriure d’orella a orella, els hem fet en autobús. Decisions estratègiques per guanyar temps.

Si han trobat que la ruta d’ahir va ser chill, la d’avui, amb la informació prèvia que tenien, han trobat que seria xil·la. Avui ningú no els havia dit que la ruta seria fàcil. Avui, d’Anglès fins a la Taverna del Subirà, han descobert que tenien energia amagada en llocs que no sabien que existien.

Amb unes vistes espectaculars de la Garrotxa, hem fet una aturada a la font dels Gossos per berenar (sí, una altra vegada) i agafar forces per continuar vogant. Cap, cap!, dels vostres fills i de les vostres filles no entén per què hem de pujar muntanyes si després les hem de davallar! Costa amunt hi ha hagut qui ens ha dit que s’estimava més fer una redacció, una crònica, un examen de mates o qualsevol altra activitat dins l’aula. I, costa amunt, hi ha hagut promeses solemnes. Hi ha qui ens ha promès que mai més en la seva vida tornaria a vogar i hi ha qui ha afirmat que tiraria la velo barranc avall. Nosaltres escoltam… i sabem que açò s’oblida misteriosament en acabar el Velobici.

Cap al migdia hem coronat el Subirà i l’alegria d’haver-hi arribat vogant ha estat immensa. La sensació ha estat de victòria. I després, premi: dinar a la Taverna del Subirà, un restaurant de muntanya que ens ha ofert un menú de campionat. De primer, un bon plat de macarrons amb tomatigat i carn picada. De segon, botifarra catalana i patates. I de postres, un bon iogurt. I, atenció, vàters!

Després de dinar, ens hem abrigat amb tota la roba que teníem a mà i hem reprès la marxa amb tota la roba posada perquè teníem mooolt de fred i perquè sabíem que no trobaríem gaires muntanyes, que aquesta vegada quasi tot seria costa avall fins a l’institut. Hi hem arribat al voltant de les sis, amb cares de cansament i de satisfacció.

Hi ha hagut incidències tècniques. Com nosaltres, les velos ja estan ressentides de tots els quilòmetres que tenim dins la motxilla i hi ha hagut unes quantes avaries. La majoria han estat menors i en Pere Power, l’arreglalotodo, les ha resoltes satisfactòriament. 

El dia ha estat intens: fregues amb Fisiocrem, ibuprofens, mirades còmplices, abraçades, mocadors, xocolati d’emergència… i molta cura. Hem tractat els vostres fills i filles com si fossin nostres. I sí, ho hem salvat: tothom que podia vogar ha acabat la ruta.

Com cada capvespre, hem deixat els mòbils que vam requisar a l’alumnat perquè pugui telefonar a les famílies. Després de contestar missatges de WhatsApp i de fer no sabem exactament què a TikTok i Instagram per no perdre la ratxa, grava un àudio a la família. Tot està bé! No hi ha temps per explicar res!

Si la de dimarts va ser chill i la d’avui ha estat xil·la, la de demà serà drama queen.

Salut i velo!