Crònica 1: Dissabte i diumenge, 14 i 15 de març de 2026

Aquests primers dos dies ens han servit per conèixer-nos i establir els primers lligams. Encara no hem començat les rutes que ens portaran amunt i avall pels boscos de la comarca de la Selva, però ens ho hem passat bé fent turisme!

Dissabte, de bon matí, a l’estació marítima hi havia un bon ambient. Segur que, a l’hivern, pocs dies hi ha tanta de gent com el dia que comença el Velobici! Cinquanta-cinc famílies mobilitzades, comptant les de l’alumnat i les del professorat. El paisatge lluïa maletes ben carregades per fer front a la setmana que ens espera i alumnes amb il·lusió, nervis i moltes ganes de partir. Quan vam haver passat el control i omplert les furgonetes de maletes, que semblaven fetes a mida, vam agafar les motxilles i les velos i vam enllestir l’operació d’embarcament i d’acomiadament en un instant. Vam deixar algunes mares i alguns pares amb el cor estret, però amb un somriure d’orella a orella en veure partir un equip tan entusiasta de ciclistes vogant cap a la bodega del vaixell que ens engolia costa amunt cap a una setmana inoblidable.

Dins el vaixell, vam ocupar el conjunt de butaques que ens van assignar i va començar la dansa de la Biodramina. Peus descalços, berenars de tots colors i de totes mides, motxilles i jaquetes enterra, jocs de cartes, xubecs, fotos… va ser el que hi va haver dins aquella sala i a la coberta del vaixell. Sortosament, però, la calma va ser-hi present durant tot el trajecte, encara que la previsió meteorològica no era gens bona. Qualque anada d’una banda a l’altra com si haguéssim begut més del compte sí que hi va ser, però res greu. 

Després d’unes quantes hores de navegació vam arribar a Barcelona, però es va necessitar una bona estona perquè ens donassin permís per sortir de la sala i dur les velos fins al camió que va conduir un pare des de Santa Coloma de Farners fins al port de Barcelona. Va ser un luxe trobar-lo a la sortida de la bodega del vaixell perquè ens vam poder estalviar un bon pop, encara que en aquell moment s’acabava d’aturar de ploure. Vam haver de tornar a entrar per recollir les maletes, però el vent bufava a favor nostre i en un instant les vam tenir dins el bus.

Les ganes de continuar la segona tanda del viatge per arribar a Santa Coloma de Farners eren immenses. Quant falta per arribar? -va ser la pregunta del dia. Vam perdre el compte de quantes vegades la vam arribar a respondre. Va ser l’estona de cares de cansament, però també d’il·lusió i de nervis perquè per fi coneixerien en persona els gironins i les gironines després d’una setmana de converses per WhatsApp i Instagram. Els càntics de cançons populars ciutadellenques que esperàvem els professors i les professores quan estàvem a punt d’arribar a l’institut de Santa Coloma no van arribar. Hem comprovat que allò que s’havia convertit en una tradició ja no ho és. Ni cançons ni crits. Ara s’estila una altra cosa: maquillatge i perfum. Molt de perfum un minut abans que s’obri la porta del bus.

En posar els peus a terra, ja us ho podeu imaginar: abraçades i mirades de complicitat, amb converses entretallades pels nervis i l’excitació. El professorat del Santa Coloma, com sempre, va fer una feina espectacular d’organització. Companys, companyes, professores, professors i famílies senceres ens van rebre a la sala d’actes.

A les 15.51 h van començar les paraules de benvinguda de la directora, de n’Ignasi Català i d’en Pere Ferrer, els organitzadors del projecte de la primera dècada del Velobici, va arribar el moment de repartir mallots, colls i calces i de fer les fotografies oficials de les parelles del Velobici 2026. Fet açò, vam anar a l’entrada de l’institut a menjar el que vam poder del que havien preparat les famílies del Santa Coloma. Sí que és tradició no poder-nos acabar tot el que hi ha, per més gana i més adolescents que hi hagi.

Després d’aquest acte, tothom va partir cap a la casa que serà la seva durant tota la setmana. Molt prest, però, van sortir a voltar, a conèixer els companys i les companyes, a conèixer el poble i a sopar. Quina sort haver trobat un restaurant que volgués donar sopar a un centenar d’adolescents, ja que n’hi ha que no acaben mai la gana!

Tot l’equip de profes es va reunir per refermar decisions i enviar els missatges pertinents a les famílies, va anar a sopar a Girona, en un restaurant d’un senyor d’Alaior que fa uns anys va canviar d’ofici, va deixar la bata blanca i fer receptes a pacients per vestir-se de cambrer i servir menjar italià a clients. El menjar, una delícia. La conversa amb ell, una sorpresa! Va sortir per Sant Joan un bienni de la dècada dels anys setanta, quan la festa no era la que coneixen els nostres fills i les nostres filles.

Avui, diumenge, ha estat el dia que les famílies han organitzat activitats diverses per entretenir el personal, encara que el mal temps ha capgirat qualque pla. Sabíem de calçotades, de campionats, de passejades per pobles de prop de Santa Coloma i per la platja, de compres a l’Espai Gironès, de paelles valencianes i, fins i tot, d’anades al Camp Nou per veure el Barça-Sevilla, però haurem d’esperar fins demà per saber què han fet exactament.

Excursió al pantà de Susqueda, paella valenciana, bona companyia, edició de fotos i de vídeos, publicacions a Instagram, cròniques, repartiment d’habitacions… ha estat el pla de l’altra cara de la moneda.

Ahir va començar una part de l’aventura. Demà en comença una altra. Demà començam a vogar.

Salut i velo, sobretot, i bon temps, si pot ser.