Amb la darrera crònica sempre hi ha una sensació ben estranya, impossible de definir, mala d’explicar… Per una banda, hi ha alegria i eufòria per tot el que hem viscut i conegut, però, evidentment, també hi ha una bona dosi de cruiximent per tot el que hem fet, de tristor i d’enyorança. Volem que s’acabin les rutes i no ho volem! Quantes antítesis! Quantes paradoxes!

De bon matí, abans d’enfilar la cinquena ruta, la darrera de l’estada a Santa Coloma de Farners!, un grup d’alumnes ha fet la darrera explicació de la setmana. I a mig matí, allò que havia de ser una ruta chill per l’Esparra s’ha convertit en una ruta salvatge per la selva de la Selva. Sabíem que no podríem fer la ruta programada, però no sabíem que la que faríem la trobaríem plena de “charcos tipu Peppa Pig”. I tampoc sabíem que el bosc per on passaríem seria laberíntic com el de Hansen i Gretel o feréstec com el d’El llibre de la selva. N’hi havia de nostres que tenien clar que n’Ignasi s’havia equivocat, que era impossible que el camí per on passàvem fos el bo. Ah! I amb tantes herbes, i no vegetació!, tenien por de convertir-se en persones herbívores! Ha estat divertit. Han trobat que connectaven amb la natura. Amb la jungla! A més, trobaven que açò d’anar sense mòbils feia que se sentissin més naturals. Ens ho han dit!

I avui sí, avui han cantat tot el que no van cantar dissabte! A primera hora ja tenien clara quina cançó havia de posar a l’story d’Instagram: “Que no s’acabi”. I més tard, “Que no s’acabi”, “Se sent s’esvalot” i “No en volem cap” les hem sentides cantar unes quantes vegades. Eufòria.

Abans de la darrera gran baixada per arribar fins al parc de Sant Salvador, no hem trobat el moment de fer la tradicional foto d’acomiadament. Llàstima! Però sí que hi ha hagut qui ha tingut l’oportunitat de davallar-la a peu i arribar a l’institut amb la velo sense frens. Coses del Velobici!

Al migdia, tothom ha arribat sa i estalvi al Santa Coloma. Primer, hem aparcat les velos als llocs indicats ーno seria la primera vegada que una velo del Quadrado queda a Santa Coloma o que una del Santa Coloma arriba a Ciutadella! Després, a la sala d’actes, hem escoltat les instruccions de n’Ignasi i d’en Pere i, ara sí, hem fet la darrera foto de grup. I hem partit cap als restaurants que ens esperaven amb el menjar quasi a taula. El jovent, per una banda, i els profes, per una altra. Gràcies, famílies, per convidar-nos a dinar!

La xalada ha estat grossa. La ruta, chill una altra vegada! Les velos a punt… aquesta vegada, però, per viure l’altra part del Velobici. I el dinar, perfecte per celebrar l’èxit de la primera part de l’intercanvi! Aquesta ja la tenim quasi tota sencera dins la motxilla!

A les cinc ha arribat el moment que cap jove volia que arribàs. Ha estat l’hora que na Maria ha començat el comiat, n’Ignasi i en Pere han fet els parlaments finals a l’institut per agrair a l’alumnat tot l’esforç d’aquesta setmana i per fer veure tots els reptes assolits. També han agraït a les famílies la seva generositat i a la resta del professorat, el compromís amb el projecte. El pare que ens ha acompanyat tota la setmana amb la furgoneta també ha xerrat i ha recordat que aquesta edició del Velobici és especial perquè la primera edició és del 2011, l’any que va néixer el jovent que enguany viu aquesta experiència única, aquesta “locura extrema” de projecte!

Després, ja us ho podeu imaginar. Les darreres fotos, les darreres besades, les darreres abraçades i les primeres llàgrimes. I més fotos, i més llàgrimes, i més abraçades. Tant de bo que totes aquestes noves amistats perdurin molt de temps! 

A les 18.19 h, amb les velos carregades de nou als camions, hem començat el camí de dissabte passat en sentit invers i hem convertit en tradició una cosa que va començar l’any passat de manera espontània: que l’alumnat del Santa Coloma seguís el trole corrents fins a la rotonda.

Durant el trajecte fins a Barcelona hi ha hagut de tot. Ha estat ben animat, però també hi ha hagut qui ha trobat el moment perfecte per fer un bon xubec. No hi han faltat somriures d’orella a orella recordant les aventures viscudes durant la setmana. En arribar al port de Barcelona, açò de fer quasi una hora tancats dins el trole no ha fet tanta gràcia, però entre una cosa i una altra hem travessat l’estona. Açò de repartir Chupa Chups de dos en dos ha estat ben divertit! I saber que en Pere havia convençut el personal de Baleària per poder arribar amb el trole i els camions fins a la bodega del vaixell, una gran notícia! Amb les maletes i les velos al lloc indicat, ens hem acomodat a la sala Neptuno.

No us podeu imaginar què ha passat aquesta nit. No us podeu imaginar què hem vist. A les 23:23 h el silenci era absolut. I quan una del Baleària, a mitjanit, ha volgut anunciar l’arribada a Alcúdia, qualcú que dormia amb un ull obert ha convençut la senyora que en aquella sala només érem del Velobici i, així, el son sagrat no s’ha interromput. Gràcies! No hem gosat fer fotos ni vídeos. La imatge de cinquanta joves dormint, en postures inimaginables, ens la guardam per a nosaltres.

Tots aquests detalls tan viscuts i tan sentits que us hem explicat en aquestes cròniques són el que fan del Velobici una experiència que va molt més enllà d’un simple viatge escolar. El jovent del “zero onze” diu que el Velobici és comunitat, família, diversió, esforç, il·lusió, estrès, alegria, riure, socialitzar, oportunitat per fer noves amistats, “locura” extrema, una aventura que recordarà tota la vida, un somni. I hi ha qui diu que li han dit que hi ha una cançó que diu que el Velobici no mor mai, que el Velo no mor mai.

Si no hi ha res de nou, el dia 9 de maig de bon matí ens tornarem a veure al Port de Ciutadella i procurarem tornar generosament tot el que el professorat, l’alumnat i les famílies del Santa Coloma ens han donat. Gràcies, Santa Coloma de Farners!

Salut i velo!