EL SUPÍ
El supí és el tercer radical dels verbs, DOCTUM, SCRIPTUM, DICTUM, etc.
El supí era un sustantiu verbal que ja en llatí clàssic era una forma fòssil, ja que només complementava verbs de moviment; el supí amb aquests verbs té, idò, valor de direcció/finalitat:
Misit rogatum = va enviar a demanar...
Venerunt pabulatum = van venir per cercar blat
Venerunt questum iniurias = va venir a queixar-se d’ofenses
Eo cubitum = me’n vaig a dormir
La construcció de supí es pot considerar també una construcció final, paral.lela a altres (vid. oracions finals):
Misit legatos ut peterent pacem (UT final)
ad petendam pacem (gerundi final)
qui peterent pacem (oració relativa-final)
petitum pacem (supí)
petituros pacem (participi de futur actiu)
El supí en –u (tradicionalment considerat supí passiu) s’usava amb alguns adjectius i amb els sustantius fas, nefas; els supins més comuns són: auditu, dictu, factu, inventu, memoratu, natu, visu: Fas est dictu = és legal de dir-ho Nefas est dictu senectutem esse miseram = No està bé de dir que la vellesa és miserable. Difficile dictu = difícil de dir Optimum factu = el millor de fer Facile visu = fàcil de veure |