CONSPECTUS LATINUS
Praefatium Fitxes de teoria gramatical Graelles de morfologia Llengua, cultura, civilització Exercicis i textos Miscel·lània
Fitxes de teoria gramatical
Oracions. Generalitats Complexitat sintàctica: un exemple L'ús del neutre plural dels adjectius L'oració passiva Usos sintàctics de l'infinitiu Gerundi i gerundiu Valors dels casos Verbs compostos Els radicals verbals: el trànsit a les nostres llengües Sintaxi del participi de present i de passat El participi absolut Els participis deponents El supí Sinopsi dels règims verbals La subordinació sustantiva Oracions interrogatives Oracions adverbials temporals Subordinades adverbials. Sinopsi.
EL SUPÍ

EL SUPÍ

El supí és el tercer radical dels verbs, DOCTUM, SCRIPTUM, DICTUM, etc.

El supí era un sustantiu verbal que ja en llatí clàssic era una forma fòssil, ja que només complementava verbs de moviment; el supí amb aquests verbs té, idò, valor de direcció/finalitat:

Misit rogatum = va enviar a demanar...

Venerunt pabulatum = van venir per cercar blat

Venerunt questum iniurias = va venir a queixar-se d’ofenses

Eo cubitum = me’n vaig a dormir

La construcció de supí es pot considerar també una construcció final, paral.lela a altres (vid. oracions finals):

Misit legatos ut peterent pacem (UT final)

ad petendam pacem (gerundi final)

qui peterent pacem (oració relativa-final)

petitum pacem (supí)

petituros pacem (participi de futur actiu)

El supí en –u (tradicionalment considerat supí passiu) s’usava amb alguns adjectius i amb els sustantius fas, nefas; els supins més comuns són: auditu, dictu, factu, inventu, memoratu, natu, visu:

Fas est dictu = és legal de dir-ho

Nefas est dictu senectutem esse miseram = No està bé de dir que la vellesa és miserable.

Difficile dictu = difícil de dir

Optimum factu = el millor de fer

Facile visu = fàcil de veure