Galeria de fotos aquí

 Parelles de Velobici 2025

Benvolgudes famílies,

Escrivim aquesta darrera crònica amb un poc de retard i amb una sensació ben estranya, mala d’explicar… Estam alegres per tot el que hem viscut i conegut, però, evidentment, també tenim una bona dosi de cruiximent per tot el que hem fet, de tristor i d’enyorança.

El darrer dia també va ser d’allò més intens. Al matí, abans d’enfilar la cinquena ruta cap a l’Esparra, la darrera de l’estada a Santa Coloma de Farners!, un grup d’alumnes va fer la darrera explicació de la setmana i un alumne es va atrevir a cantar un tros de la cançó d’en Nou Verda de la confraria Ratafia. Quin èxit! Enhorabona, al·lots i al·lotes, per totes les presentacions d’aquests dies!

Després de la darrera presentació vam haver de fer una cosa inusual: tornar els mallots, ja que s’han de canviar totes les cremalleres perquè van sortir fallades i es van anar rompent una darrere l’altra. La sorpresa va ser que no vam sortir amb les mans buides, ja que ens van regalar un buff amb els colors i el logotip del Velobici 2025 i un clauer amb la figura d’una velo! Quin regalàs!

La ruta del darrer dia sí que és cert que va ser curta, però també és cert que no va ser tan lleugera com ens havíem imaginat. Com ens ho podíem imaginar, que seria lleugera? Vam fer unes quantes pujades i davallades, i tant que sí!, i també hi va haver un parell de llenegades que, afortunadament, no van ser res! El més divertit va ser que vam arribar fins al punt que dimarts ens va dur a Argimon, però no vam girar a l’esquerra. Quina broma! Sort que vam tirar recte i el camí feia baixada!

Abans de fer la darrera davallada per arribar al parc de Sant Salvador, no vam trobar el moment de fer la tradicional foto d’acomiadament davall un sol esplendorós, gràcies al qual vam poder fer totes les rutes previstes sense la quantitat de fang que ens pensàvem que trobaríem.

Malgrat les dificultats que alguns i algunes podien veure en aquesta darrera davallada, tothom va arribar sa i estalvi a Santa Coloma. Va ser el dia que les famílies van convidar tot el grup de joves ciclistes a un dinar d’agermanament i de comiat per celebrar l’èxit de la primera part de l’intercanvi.

A les cinc va arribar el moment que cap jove volia que arribàs. Va ser l’hora que n’Ignasi i en Pere van fer els parlaments finals a l’institut per agrair a l’alumnat tot l’esforç d’aquesta setmana i per fer veure tots els reptes assolits. També van agrair a les famílies la seva generositat i a la resta del professorat, el compromís amb el projecte. La sensació de veure que allò s’acabava va ser agredolça. Agre perquè una part del Velobici s’acabava, però dolça perquè d’aquí a cinc setmanes hi tornarem a ser! Cinc setmanes!

Després, ja us ho podeu imaginar… Les darreres fotos, les darreres besades, les darreres abraçades i les darreres llàgrimes a la sala d’actes. I més fotos, i més llàgrimes, i més abraçades al pati. Aquí defora, un sol primaveral va donar a les besades de les noves parelles d’aquests dies un aire de pel·lícula romàntica. Com ens hem pogut arribar a estimar tant en només set dies? Tant de bo que totes aquestes noves amistats perdurin molt de temps!

A les sis i mitja, amb les velos carregades de nou als camions de la fruita, vam començar el camí de dissabte passat en sentit invers, però essent persones diferents del que érem fa set dies gràcies a les intenses experiències viscudes i a la generositat de tantes persones.

El trajecte fins a Barcelona va ser ben animat. No hi van faltar cançons ni somriures d’orella a orella recordant les aventures viscudes durant la setmana. En arribar al port de Barcelona, açò de fer quasi dues hores tancats dins el trole no va fer tanta gràcia, però entre una cosa i una altra vam travessar l’estona. Açò de repartir Conguitos de dos en dos va ser ben divertit! I trobar un parell de ports USB per carregar els mòbils, emocionant! Amb les maletes i les velos al lloc indicat i les motxilles als “camarots” vam anar a sopar al menjador. Aquesta vegada, però, no es va allargar gaire i tothom amb un poc de menjar i una Biodramina a la panxa es va retirar. No sabem si el son els va guanyar, però no es va sentir ni piu.

El Velobici va d’intercanviar, de donar i de rebre. Els al·lots i les al·lotes, els nois i les noies, intercanvien famílies, intercanvien velos i bicis, intercanvien anècdotes i maneres de dir i de pronunciar. Quan un fa un xubec, un altre carda una migdiada; quan un berena, un altre esmorza; quan un no pot, un altre no pot pas, i quan un veu que polisca, un altre veu que fa pixat de burro. La setmana passada va ser habitual sentir com els d’aquí i els d’allà repetíem paraules i expressions que ens feien molta de gràcia. Quin gust, quin goig!, que ens va fer sentir rallar, parlar!, la gent del Santa Coloma amb l’article salat i la del Quadrado amb el literari. Però de totes les paraules que els van cridar l’atenció, us podem assegurar que calces i berenar són les que van donar peu a més malentesos!

Tots aquests detalls tan viscuts i tan sentits que us hem anat explicant en aquestes cròniques són el que fan del Velobici Quadrado-Santa Coloma una experiència que va molt més enllà d’un simple viatge escolar. Hi ha alumnes que van demanar que hi hagi un Velobici sense velo i sense bici, n’hi ha que van dir que és una aventura que recordaran tota la vida i n’hi ha que van cantar que el Velobici no mor mai, que el Velo no mor mai.

Si no hi ha res de nou, el dia 10 de maig de bon matí ens tornarem a veure al Port de Ciutadella i procurarem ser uns magnífics amfitrions i unes magnífiques amfitriones per tornar generosament tot el que el professorat, l’alumnat i les famílies del Santa Coloma ens ha donat. Gràcies, Santa Coloma de Farners!

Salut i velo!