Galeria de fotos aquí

 Parelles de Velobici 2025

Estimades famílies,

Ja ens han avisat a la presentació del matí i així ha estat. L’etapa d’avui és tradicionalment coneguda com la trencacames i no és precisament perquè sigui gaire llarga, ja que tot just fa 32 km, sinó perquè en aquesta ruta és un no parar de pujar i baixar. -Per què baixam tan avall si després hem de tornar a anar per amunt? -reneguen els joves ciclistes una vegada darrere una altra. I ja sabem que en el pecat hi va la penitència. Idò, teniu: la trencacames, la ruta espiritual. La ruta de les ermites -li diuen aquí- que ens porta a ascendir religiosament tres ermites de l’àrea: la de Farners, la de Sant Pere Cercada i la d’Argimon, el cim llegendari del Velobici.

La primera pujada ha estat un tram en ascensió constant que tothom ha pujat prou bé, tot i el cansament acumulat del dia anterior. Des de l’ermita, i amb el sol fent-nos companyia, hem pujat a peu fins al castell de Farners. Després d’una nova foto de grup, hem arrencat novament cap al segon objectiu: l’ermita Sant Pere Cercada. Aquí el tram ha estat més dinàmic, amb pendents amunt i avall entremig d’un bosc dens on el grup ciclista han mostrat la seva destresa, tot i que no hem pogut evitar qualque caiguda i petites avaries, una de les quals ha estat el trencament i la pèrdua de la cadena. Sí, sí, ho heu llegit bé! La cadena ha sortit disparada i no la vèiem enlloc, però l’hem trobada! Sort que en Pere Ferrer té més paciència que sant Pere Cercada i l’ha tornat a posar en un instant! Entre pujades i baixades hi ha hagut una alumna que amb un somriure d’orella a orella ens ha dit que tenia visions, però no precisament de sants, sinó de bellumes que eren símptoma inequívoc (segons ella) que havia de pujar al cotxe immediatament. Ha seguit vogant, evidentment!

Hem ben berenat a l’ermita de Sant Pere Cercada i en Jordi, el professor d’història favorit del Velobici, ens ha fet una explicació sobre el romànic. Després, amb les piles ben carregades i la panxa ben plena, hem enfilat el camí cap a l’ermita d’Argimon, una de les dues pujades mítiques del Velobici. L’altra és la del Subirà, però aquesta ens tocarà fer-la demà. La d’avui, l’hem superada amb nota, una altra vegada. Qualque estona hem ben estret les dents i… Hem fet el cim! Açò sí, cadascú al seu ritme. Una vegada hem estat dalt, ens hem menjat un bon dinar i, entre rialles, hem enfilat de nou el camí cap a Santa Coloma. En aquesta part final de l’etapa hem tingut qualque caiguda que ens ha espantat més del compte, però l’hem atès amb la cura i la paciència de sant que dèiem abans. No ha estat res!

I és que quan hi pensam ens adonam que és ben difícil passejar-se amunt i avall amb un grup de noranta-vuit al·lots i al·lotes enmig dels boscos de la comarca de la Selva sense que passi res!
Hem arribat a l’institut cap a les 18.15 h sense temps per guardar les velos, organitzar el material i enviar la canalla a casa a dutxar-se ràpidament per ser a l’auditori de la ciutat a les 19.00 h. Miraculosament, ho hem aconseguit! Amb la quantitat de sants que hem visitat avui, no és gens estrany! A l’auditori, hem pogut agrair a l’alcaldessa de Santa Coloma de Farners i a l’alcalde de Vilobí d’Onyar la seva implicació en el nostre projecte durant els darrers quinze anys. Després d’un parell de parlaments ben polits i d’algunes rialles, ja ningú recordava les penúries de les ascensions, n’hi ha que s’han organitzat per anar a sopar, però d’altres s’han estimat més anar a casa a descansar, ja que demà hi tornam!

Com sempre, salut i velo!

PS. Demà no farem crònica perquè serem a la casa de colònies de les Mines d’Osor sense gaire cobertura. Dijous, però, farem crònica doble!