Viatge a Turquia amb el Projecte Comenius

Turquia vol entrar a  la Unió Europea. Els alumnes de l’IES Josep M Quadrado hem visitat el país per desenvolupar les darreres feines dins el nostre projecte Comenius. Aquesta és la darrera “etapa”, el darrer intercanvi amb els nostres companys, però, degut al núvol de cendra volcànica, les delegacions polonesa i txeca no van poder sortir dels seus països.

Així doncs, el que havia de ser un projecte multilateral va esdevenir bilateral, la qual cosa, i sempre prioritzant els aspectes positius, ens va permetre un coneixement més a fons d’una cultura llunyana i diferent. Al mateix temps van poder parlar més detingudament per entendre el més important dins el projecte : com atendre i fer feina amb els alumnes/companys amb necessitats específiques.

.

Com és habitual, ens van allotjar amb les famílies de l’institut turc, de manera que compartint la quotidianitat vam comprovar que les diferències són enriquidores. Per exemple, si hem de parlar de gastronomia, qui no ha menjat tomàtigues o albergínies a Ciutadella? Doncs bé, vam tastar els mateixos productes de la nostra cuina més tradicional amb  una elaboració diferent. I, a tall d’anècdota, vam riure junts en veure que el iogurt que ells bevien amb el dinar (Ayran), nosaltres el preníem a les postres i... amb sucre!

A Espanya els mitjans de comunicació van plens quan sorgeixen problemes amb els vels islàmics (hijab) a les escoles. En canvi, nosaltres vam poder comprovar com a Turquia, país de claríssima tradició islàmica, allò que impera a les escoles són els uniformes. L’esperit laïcista d’Ataturk es manté, si més no, a l’àmbit públic. I també es manté la seva omnipresència. El pare de la pàtria turca va morir fa més de vuitanta anys, però el culte al líder s’evidencia a cada centre escolar o oficial que vam visitar. Es poden llegir les cites dels seus discursos, es poden veure escultures i retrats presidint places i despatxos, fins i tot és present a les solapes d’homes i dones.

Hem rebut una lliçó pràctica per entendre el concepte “nacionalisme” i hem pogut viure com des de ben petits els turcs aprenen  la necessitat de mantenir-se units. ( Ningú no ens va parlar del problema kurd). És curiós veure els fillets passejar en processó el retrat d’Ataturk; però, en canvi, no poden rebre classes de religió fins a assolir una edat mínima que garanteixi una certa capacitat crítica.

La nostra estada a Sivas, ciutat d’Anatòlia, va discórrer plàcida i, si bé el seu batle no sabia res dels assalts turcs a Menorca o dels captius de Constantinoble, encara s’enrecordava d’Isabel la Catòlica i el final d’Al-Andalus. I al Gran Basar d’Istanbul, després d’un llarg estira i arronsa per unes capses de delícies turques, vam aconseguir un preu tant bo que el venedor, fart de nosaltres, ens va dir que regatejàvem com a catalans. Les rialles van ser fortes.