SANTA COLOMA. 26 DE MARÇ DE 2019

Dimarts 26 de març: ruta de les ermites

A primera hora ja es veien males cares degut al cansament, però el velobici no para i no està permès descansar.

Igual que el primer dia, ens vam trobar a l’institut a les 8:00 del matí per fer la presentació dels temes i la ruta d’avui. Un grup d’al·lots i al·lotes gironins ens van explicar la ruta de Les ermites i van començar les preocupacions. La ruta era una de les més complicades, ja que s’havia de pujar a l’Ermita i el Castell de Farners, al Monestir de Sant Pere Cercada i ARGIMON (la més temuda). A més a més d’explicar el recorregut de la ruta ens van explicar el romànic, les suredes, explotació del suro i l’explotació forestal.

Passada l’explicació vam agafar les velos per revisar-les, engreixar-les i deixar-les a punt per marxar.

Des de bon començament la ruta ja va començar essent dura, ja que sortint de l’institut ens vam dirigir cap al Parc de San Salvador i un cop allà vam començar a pujar i pujar fins arribar a l’Ermita de Farners. QUIN FART DE PUJAR (i no havíem fet més que començar). Vam aprofitar l’aturada a l’Ermita per berenar i treure’ns roba de sobre (ja que a la calor que feia s’havia sumat l’esforç per pujar fins allà) i un cop recuperats vam fer una breu visita a peu al Castell de Farners.

Visitat el castell vam tornar a agafar les velos per continuar la ruta… pujant un altre cop, aquest cop fins al Monestir de Sant Pere Cercada on en Jordi Badia ens va fer una explicació molt interessant sobre el Romànic.

Portàvem moltes pujades, però la pitjor encara no havia arribat. Després d’uns kilòmetres de petites pujades i baixades (amb les que els alumnes s’ho van passar molt bé ) i d’algunes caigudes sense gaire importància vam arribar al peu de l’Argimon. Tot i que hi va haver dubtes de si pujar o no perquè anàvem un poc endarrerits, ja érem i allà i ningú podia tornar a enrere, A PUJAR S’HA DIT! ens esperaven 1400 metres de pujada per un camí de grava amb una gran pendent. Ja ens havien avisat, estàvem mentalitzats i tenien raó, la pujada va ser terrible. Peus a terra, males cares i queixes, però tothom (a peu o en velo) va coronar el cim de l’Argimon. Ens teníem el dinar ben merescut.

Després de dinar i descansar baix un Sol de primavera, ens disposàvem a baixar i tornar cap a Santa Coloma de Farners. Si el camí d’anada va ser dur, el de tornada va ser molt divertit i agraït, ja que majoritàriament era costa avall. L’única pega que vam trobar a la baixada va ser que ja estàvem molt cansats i que feia molt de vent.

Al final vam arribar tard a l’institut, però la sensació de satisfacció per haver pujat va valer la pena.

Vegeu les imatges