SANTA COLOMA DE FARNERS. DIJOUS 30/3/17

Detalls

Publicat el Dijous, 30 Març 2017 21:08

La música de l’alarma del mòbil ens desperta…
Com de costum, la sala polivalent de l’institut es va omplint de joves i pares per escoltar la presentació de la tercera etapa: El Subirà- Sant Hilari Sacalm. Bufff!!! Pensa més d’un quant veu el perfil.
Els nois i noies en fan quatre pinzellades de la flora, fauna i clima de les Guilleries. També ens expliquen la llegenda den Serrallonga. Quin personatge!
Acabam tots cantant
“Del cor de les Guilleries /sortirà un gran espetec/que en farà ressons de guerra/ a les parets de Tavertet.
Des de Sau a la Cellera,/ des del Far al Matagalls, /el trabuc d'en Serrallonga/ tornarà als amagatalls.
Torna,torna, Serrallonga, /que l'alzina ens cremaran,/ que ens arrencaran les pedres,/que la terra ens robaran.”
Si algú no estava prou despert i animat, ara ja hi està.

Ja sabem que la carretera será costa amunt. Anam a bon pas. Quan arribam al trencall de Castanyet comença la duresa. Una rampa continuada, dura, amb pedres,… És l’hora que cadascú agafi el seu ritme. Les converses es van apagant i el silenci es fa més intens, però no del tot. Els rossinyols, als que els nostres companys havien fet referència, canten. Un es fa la idea de que ens acompanyen animant-nos. No són els únics. Sempre tenim un amic al costat que s’atura quan necessitam aigua, que ens ajuda a posar la cadena que ha sortit i ens arranja petites avaries.

Ens aturam a berenar i davant noltros ens trobam una terrassa natural que ens mostra un paisatge magnífic què ens comença a ser familiar. A la dreta la punta d’Argimon. “Allà erem ahir”.  El pròxim tram és dur, dur: el coll del ruscall ens fa treure els sacardius. Entre faig i faig i roures començam a veure el cim. Un darer esforç ens fa arribar a dalt.
A la fonda del subirà ,el plat de macarrons amb tomatigat i formatge no toca vorera i el plat de botifarra (baja botifarra tan bona!) acompanyada per patates al forn ens deixa una sensació de panxa plena. El iogurt casolà ho remata. Ohhhh, com vindria de gust fer un xubec… Amb els pares i mares que ens acompanyen acabam de fer tertúlia. Quin gust comptar amb gent tan acollidora.
Una breu aturada al pou de gel ens recorda com era la vida fa dos-cents anys. I ara, “cap avall deveres” fins a Sant Hilari. Ep! Això sí,  amb precaució. No ens hem de fer mal que encara falta molt!.
Toca deixar les nostres màquines i agafar un bus per arribar a la casa Massaguer. Casa que ens donarà refugi per afrontar la següent etapa. Sopats i aclarits, encara tenim forces per jugar a cartes, ballar amb música… Una xalada!!!
Shhhhht! És l’hora de descansar…. Bona nit
Dijous 30/3 “A la tercera hem fet el cim”
Passen de les nou. Ja esteim a punt.  Avui rompem rutina i el matí el farem caminant, cap amunt  clar ja que “anirem fins aquell castell que veis a dalt de sa muntanya: El Castell de Montsoriu dels vescomptes de Cabrera”
“Què deis! Estéis “locos”, ens voleu matar”.
No són protestes reals. Tots pujam i ens valdrà la pena. És la tercera vegada que el projecte velo-bici intenta fer el cim. I aquesta vegada, sí! A la tercera hem fet el cim!!
Quina joia arquitèctònica. Un castell majestuós, plè d’història. Els dos guies en fan sumergir-nos a l’època de Bernat II. Literalment era un edifici inexpugnable. Ningú el va conquerir mai, ni tan sols 1500 homes que el van assetjar. Les vistes, encara més impressionants. L’hora que ha durat la visita no s’ha fet gens llarga.
Baixam a peu. Si,si ho heu sentit bé: baixam! No sempre pujam.
Agafam el bus. La son s’apodera de més d’un. Feim un xubequet, sempre cau bé…
 A Sant Hilari recuperam forces. Una parell de pans, fruita, aigua, velos i per amunt de nou.
La baixada d’ahir avui es torna pujada. El sol pica, i fort. Sort dels racons més ombrívols que les suredes i d’altres arbres ens regalen. Un parell d’aturades per repostar aigua, una barreta amb el logo oficial del velo-bici (quin nivel que tenim!) i au cap a baix! . Molta prudència, d’un en un, es recomana. Quinze quilòmetres de descens dins el bosc per una pista que dóna gust baixar. Entre arbres es veu Santa Coloma al fons. Tres o quatre punxades, alguna avaria, algú que es desorienta… res…. Tot sigui això! Cap cop ni cap ferida nova. Tothom frissa d’arribar ja que hi ha ganes d’anar al balneari de Santa Coloma. Ens ho mereixem. Han estat dues jornades que recordarem molt de temps.
Demà la última etapa i el comiat. Ja vos ho contarem.