SINTAXI DE L’INFINITIU.

Com ocorre a les nostres llengües l’infinitiu pot fer diverses funcions:

1.Infinitiu: Subjecte

ex: Nedar és saludable             Menjar llegums és molt sà

Errare humanum est, equivocar-se és humà.

Pugnare mos civitatis era, lluitar era un costum de la ciutadania

2.Infinitiu: CD

Determinats verbs complementen quasi sempre amb un infinitiu; en uns casos de forma exclusiva, en altres compartint altres comportaments sintàctics.

a.Els alumnes volien sortir de classe    

b. Les autoritats no podien rebutjar la proposta

c.El meu avi acostumava a aixecar-se de matinada

Non possunt discedere, no poden retirar-se

Milites pugnare volebant, els soldats volien lluitar

3.Acusatiu + infinitiu (oració completiva d’infinitiu)

Determinats verbs transitius complementen amb una oració en el lloc d’un substantiu.

Ex:       a.  L’excavadora va començar les obres              S + V + CD

            b.  El poble creia que el govern era corrupte        S + V + ORACIÓ (CD)

En el primer cas, el CD és un substantiu i en el segon és una oració, de les anomenades completives (o substantives), és a dir aquelles que substitueixen un substantiu en funció nominal. En la majoria de llengües europees una conjunció uneix l’oració principal i l’oració subordinada completiva ('que').

En canvi, fixa’t en anglès: I want her to be here

En llatí, són molt comunes les anomenades oracions completives d’infinitiu, en que el Subjecte (i l’Atribut d’un verb copulatiu) van en ACUSATIU, i el verb en INFINITIU.

Ex:

Scio consulem venire  = Sé que el cónsol arriba.

Scio puellam esse laetam = Sé que l’al·lota està contenta.

Scio copias transire flumen. = Sé que les tropes travessen el riu

               Per traduir una oració d’aquest tipus:

- emprar la conjunció 'que' encapçalant l’oració subordinada.

- interpretar l’acusatiu (de persona) com si fos el subjecte de l’infinitiu.

- convertir l’infinitiu en una forma d’un temps personal (cf. infra)

Els verbs que governen les frases completives es poden classificar de moltes maneres pel seu significat; verbs com creure, opinar, pensar, desitjar, voler, ... No hem d’oblidar que alguns d’aquests poden tenir altres comportaments sintàctics

Ex:      

            L’origen de la construcció d’Ac + Inf. (completives d’infinitiu) està en alguns verbs que en les nostres llengües tenen dos complements, un dels quals és un infinitiu.

            Ex:

                        Sent el teu germà/  Sent cantar = Sent cantar el teu germà

                        El general va permetre a les tropes retirar-se (= que les tropes es retirassin)

            Aquesta doble construcció, que per nosaltres es limita a uns pocs verbs, en llatí i en grec es va generalitzar a molts d’altres.

           3.1. Ús temporal de l’infinitiu:

            Quan el temps de l’oració principal i la subordinada completiva són simultanis (en el present o en el passat) s’utilitza l’infinitiu present:

            Ex:      

                        Dico te esse optimum poetam = Dic que ets un poeta excel·lent.

                        Dixi te esse optimum poetam =  Vaig dir que eres un poeta excel·lent.

           L’infinitiu de passat indica que l’oració és anterior (d’un present o d’un passat)

            Ex:      

                        Dico te venisse  = Dic que tu vas arribar /has arribat

                        Dixi te venisse = Vaig dir que tu havies arribat.

 3.2. El pronom reflexiu SE (SESE)

            Quan el subjecte de l’oració completiva en 3ª persona és el mateix que el de la principal, s’utilitza el pronom SE (o la seva variant SESE).

            Ex:

                        Pompeius dixit se vicisse  = Pompeu va dir que ell ha vençut.

 (Els dos subjectes són el mateix)

                        Pompeius dixit eum vicisset = Pompeu va dir que ell ha vençut.

                                   (Els dos subjectes són diferents: eum es refereix a un altre)

4.Nominatiu+ infinitiu (oració personal d’infinitiu)

És una construcció estranya a les llengües romàniques. També el grec tenia aquesta construcció. El seu origen està en oracions completives governades per un verb impersonal:

Dicitur romanos adesse

Nuntiatur poenos castra munire

En tals casos el subjecte de la completiva en acusatiu (romanos, poenos) passa a subjecte en nominatiu del verb principal:

Romani dicuntur adesse

Poeni nuntiantur castra munire

Aquesta construcció, molt clàssica, era freqüent amb videri, dicor, putor, existimor, feror, iudicor, trador, etc.

Veiem en grec:

K/u/roj e)le/geto nikh=sai, deien que Cirus havia vençut (subjecte en nominatiu)

front a:

Ele/geto Ku/ron nikh=sai (subjecte en acusatiu).